[23 de gener de 1939]  Aquests dies, però, he sentit de vegades un sentiment d’orgull. He vist, millor que mai, com són certs homes, i he vist, també millor que mai, com sóc jo. I de la comparança ha sortit aquest orgull, que no és ben bé orgull, sinó sentiment de la netedat espiritual. Hom dirà que no és possible d’ésser ensems jutge i part, i que cadascú es decanta naturalment a donar-se la raó a si mateix. Inútil raonament de caràcter massa general, ara que, no ja per raó, sinó per intuïció, m’adono de la realitat claríssima i veig el fons dels homes, la veritat de les ànimes. Estic segur de veure-la bé. Els elements de parcialitat a favor meu que puguin entrar en el propi judici són més febles que els que puguin entrar en el judici de la gent que conec i tracto, i es troben contrarestats i superats per un pregon esperit de justícia, que és inseparable del meu esperit.

Antoni Rovira i Virgili, Els darrers dies de la Catalunya republicana (Barcelona: Acontravent, 2014), pàg. 53

L’orgull d’ésser català culmina, per a un escriptor, en l’orgull d’escriure en català. Tot escrivint el meu primer llibre d’exili, veig en l’arrenglerament dels mots catalans la prova que han fracassat els folls opressors de Catalunya. No reduiran al silenci la nostra llengua nacional. No la trauran de la ploma dels escriptors, ni dels llavis del poble. Un llibre català que es publica a l’estranger mentre els llibres catalans són perseguits i destruïts a la nostra pàtria, significa que la guerra no s’ha acabat, que la guerra continua, que la guerra no pararà fins que Catalunya no recobri tota la seva llibertat nacional: la del règim polític, la de la llengua i la de l’esperit.

Antoni Rovira i Virgili, Els darrers dies de la Catalunya republicana, pàg. 18