Definició
Ser molt curt de vista.
S’asseu a primera fila perquè no veu un bou a tres passes.
Usos
La setmana passada, l’oftalmòleg em va delectar amb una teoria que explicaria per què els urbanites cada cop som més miops. No sé si era un sopar de duro, però a mi em va convèncer. Ara estic orgullosa de no veure un bou a tres passes. M’explico: el doctor em va dir que els nostres ulls s’han acostumat a mirar de prop i ho fan molt bé; però, alhora, han desatès la capacitat de mirar de lluny perquè ja no els cal.
Ada Castells, «Atrofiats» (Avui Diumenge, 26 d’agost del 2001)No eixia mai de casa si no m’havia arreglat un poquetet —sense abusar!, que una podia ser una miqueta presumida si tocava, però, per damunt de tot, molt decent!: només una passadeta de pintallavis, un pensament de polseta a les galtes, al front i al coll, i a penes un toquet de coloret per a animar la cara—… Deu ser per això que sempre m’ha fet vergonya portar ulleres, que, encara que no m’entusiasme dir-ho, reconec que sóc un poc curta de vista… No tant cega que no veja un bou a tres passes, però sí prou perquè em calga dur ulleres quan isc al carrer o per a vore la tele, i que conste que fins fa ben poc no n’he necessitat ni per a llegir ni per a cosir, que es diu prompte, perquè ausades que m’he cremat els ulls cosint en esta vida!
Encarna Sant-Celoni i Verger, Al cor, la quimereta (València: Tabarca, 2002)
Tema de la setmana
Frases fetes amb animals
A les comarques de Girona, d’on sóc jo, diem “burro” en comptes de bou: No veig un burro a tres passes.
A Quartell es diu “Si arriba a ser un bou, et topa” quan no veus quelcom evident o molt gran que tens al davant.
A València diem no veig tres dalt d´un burro
Al meu poble diem “no veure tres a cavall d’un burro”
Ho lamenti, bona gent, però, la frase feta “No ver tres en un burro” és clarament castellana. Per mor que sigui català hi manca el pronom feble “en”. Aquí en teniu la prova: https://www.academia.andaluza.net/practicar/la-frase-de-la-semana/ver-tres-en-un-burro/
La font que citeu, remet a una font gens ortodoxa ni fiable:
http://emitologias.com/2014/02/19/no-ver-tres-en-un-burro-origen/
Només cal que mireu els comentaris en aquesta mateixa entrada o mireu les explicacions MITOlògiques (que no pas ETIMOlògiques) a d’altres expressions.
Ho he hagut de consultar a través d’Archive.org, perquè el blog ja no existeix:
http://web.archive.org/web/20160330024037/http://emitologias.com/2014/02/19/no-ver-tres-en-un-burro-origen/#comments
Em recorda les etimologies inventades de Josep Maria Espinàs.
Bon dia i bona hora Víctor Pàmies i Riudor, i grans mercès per aquest aclariment.
Quan vaig llegir la frase «no veig tres dalt d´un burro», cosa que mai no diem a Elna, i a més a més, gramaticalment incorrecta perquè hi manca un pronom feble, de seguida vaig pensar que era l’adaptació literal d’una frase feta castellana. I pel que fa a aquest punt, pensi que no m’enganyi pas. Ara, reconec que vaig penjar el comentari massa rabent sense verificar-ne la validitat. A l’avenir, me caldrà ser més prudent. Me vaig fiar del títol pompós de la pàgina web «Academia ANDALUZA» sense adonar-me que feia referencia a una pàgina de per riure que es diu «emitologies.com».
Avui, dedicant-hi més temps, he trobat una explicació completament diferent: «Otra explicación remite a un pasaje de la vida de Jesús de Nazaret. En el Evangelio según San Mateo se explica que Herodes, advertido del nacimiento del Mesías, ordenó asesinar a todos los niños judíos de menos de dos años de edad. Tras la visita de los Reyes Magos, un ángel se presentó en sueños a San José, el padre de Jesús, para pedirle que tomara a su mujer y a su hijo recién nacido, montaran en un burro y huyeran a Egipto. La frase hecha, pues, también se podría explicar por lo sorprendente que resultaría que a los hombres de Herodes les pasase desapercibida la Sagrada Familia mientras atravesaban el Sinaí montados sobre un burro».
Potsefer que l’explicació bíblica sigui més seriosa. Però, això de descobrir qui diu la veritat és feina vostra, feina que tots els catalans us agraeixen. Jo no sé res de paremiologia, però, a casa, mai me cansi de fullejar «Els 100 refranys més populars».
Una coseta que us interessarà: A Elna, tenim una dita per a designar les excuses falses de qui ha fet un disbarat i no ho vol reconèixer. En aquest cas, diem: «És la desencusa del malalt que pixa al llit i diu que sua». Però, no és pas el meu cas. Al contrari, més aviat sóc de pensar que «Errare humanum est, perseverare diabolicum».
Resulta molt complicat trobar l’origen d’expressions antigues i frases fetes. En el blog sobre aquesta temàtica que tinc al meu espai de paremiologia ja adverteixo: «No sempre és fàcil saber l’origen de totes aquestes expressions, però sortosament, molts autors les han documentades al llarg dels segles i ara, espigolant d’ací i d’allà podem saber l’origen d’expressions que altrament ens resultarien absolutament fosques i incomprensibles. Sovint són explicacions que ens fan somriure i que difícilment són creïbles. Però ara mateix és l’únic que ens resta. Jo sols les recolliré, sense fer-ne crítica ni devoció. Amb les dades a la mà, que cadascú cregui el que li plagui!».
Ara bé, quan ja ens remetem a una font bíblica, que és una de les fonts del refranyer català (i de tantes altres llengües), potser cal pensar que és tan genuïna en català com en castellà (i també les moltes altres llengües on hi haurà arribat a través d’aquesta font comuna que és la Bíblia).
Ja només ens quedaria veure quina és la forma patronímica catalana, que tot sovint mostra molt diverses formes a través del ric i divers repertori dialectal.
Per exemple, jo sempre l’havia sentida amb el numeral quatre: “No veure un bou a quatre passes”.
Dieu: «A Elna, tenim una dita per a designar les excuses falses de qui ha fet un disbarat i no ho vol reconèixer. En aquest cas, diem: «És la desencusa del malalt que pixa al llit i diu que sua».»
És una expressió també d’ús general en llengua catalana, amb moltes variants. En el meu parlar central, a cavall de Barcelona i el Vallès, havia sentit a dir: “Bona excusa té el malalt, que es pixa al llit i diu que sua!”.
El català actual, com més va, menys l’entenc. Què és un «urbanita»? Un anglicisme vingut de Castella? Jo sempre n’he dit un «ciutadà». I això d’«han desatès la capacitat de mirar de lluny». Ho dieu, vosaltres? Jo dic «han perdut la capacitat de mirar de lluny» perquè en bon català no podem pas «desatendre una capacitat». Això ho diuen els espanyols. I per a reblar el clau, l’extracte de n’Ada Castells s’acaba amb una pirueta lingüística d’alta volada que fins ara mai no havia vist ni sentit enlloc: «perquè ja no els cal».
Primer problema: Gramaticalment, hi manca el pronom neutre «ho»
Me cal la clau de casa => Me la cal.
Me cal aigua => Me’n cal.
Me cal trobar una solució => M’ho cal.
Segon problema: En aquesta frase, el verb caldre no hi toca.
Hi ha diferències entre «caldre» i «necessitar». Per exemple, no podem dir a una dona «Cal que m’estimis». Això seria una ordre dictatorial. A una dona li diem: «Necessito que m’estimis» o bé «Necessito el teu amor» (A Elna, també diem: «Tinc menester que m’estimis»).
A parer meu, una manera correcta de dir les coses seria: «han perdut la capacitat de mirar de lluny perquè ja no la necessiten.» (i a Elna, diríem: «perquè ja no en tenen pus de menester»).
Un urbanita no és simplement un ciutadà; és (si no m’erro) algú a qui li agrada viure a la ciutat, o que prefereix en general les ciutats al camp.
Sobre la frase feta de l’entrada al blog, jo n’he vist una altra versió a un llibre (“De mica en mica s’omple la pica”, de Jaume Fuster): el text fa més o menys així: “No en filava tres dalt d’un ruc, pobre home, i m’examinà tan de prop que semblava que m’anés a petonejar”.
Quant la resta dels vostres comentaris, hi estic força d’acord.
Ús de Caler/Caldre i locucions amb Menester
El verb Caler o Caldre té un ús preferent per a exprimir una obligatorietat amb significat no estricte, de recomanació. És amenaçat en el seu ús ple i normal pels castellanismes *Fer falta i pel mal ús de Necessitar.
Aquest verb en septentrional, com en nord-occidental, no concorda pas :
R Nos cal pas aqueixos llibres
Cat. or. No ens calen aquests llibres
Actualment se sent força «perquè ja no els cal», calcat en l’ús del castellà Hacer falta.
Gramàticament, hi manca el pronom neutre «ho» :
Me cal la clau de casa => Me la cal.
Me cal aigua => Me’n cal.
Me cal trobar una solució => M’ho cal.
El verb Necessitar no s’ha d’usar com Caldre, perquè vol dir “fer necessari, indispensable”, no pot tenir com a subjecte una persona o una cosa concreta: L’estat d’aquest malalt necessita cures (i no *Aquest malalt necessita cures), *Aquesta paret necessita una repintada : A aquesta paret li cal una repintada o …té de menester R / …té menester d’una repintada o …ha (de) menester una repintada o Fa menester una repintada a la paret. *Necessitem solucions: Ens cal(en) solucions, *Necessitem pa i aigua: Freturem pa i aigua, *Que necessites alguna cosa? : Que et cal res?, *Que necessiteu res? : Que us convé res? (en una visita, etc.).
El balear i l’alguerès fan servir haver menester-mester o ser menester.
Grans mercès Pep per aquest aclariment. Doncs, la manera més correcta de dir-ho seria la rossellonesa: «han perdut la capacitat de mirar de lluny perquè ja no en tenen pus de menester».