Tanmateix, «no val a badar» és una expressió ben usual d’un dels sentits que té el mot badar, això és, el de «tenir l’atenció distreta, no adornar-se del que convé, deixar escapar una avinentesa»; i, com passa sovint en la vida de les paraules, un sentit es fa més fort que un altre igual de propi —o més encara—, perquè a voltes vestim els mots d’acord amb els valors i les tendències socials del moment que ens arrosseguen gairebé sense adonar-nos-en. Si «no val a perdre el temps», tampoc «val a badar», és clar; si diuen d’algú que és un badoc, no li estan tirant cap floreta. És així com el sentit d’«abstreure’s, encantar-se, mirant alguna cosa» ha perdut terreny en una societat tan dirigida i accelerada com la nostra.

Agnès Esquirol, «Badem massa poc» (El Punt Avui, 5 de juliol del 2013)

Som en la pura farsa. No hi ha cap partit que no estigui fent teatre per acontentar aquells que han de continuar donant-los els vots. A la llengua catalana se li dóna importància simbòlica (cada cop menys, fixem-nos-hi), però els polítics (de tots els partits, sense excloure’n cap) hi renuncien sempre que els convé. És una antiga bandera que de tant en tant han d’amagar, perquè una part creixent de la població odia, i quan s’hi juguen els vots no val a badar.

Quim Monzó entrevistat per Manel Ollé: «¿Hi ha tanta diferència entre l’Starbucks i el Guggenheim?» (L’Avenç, núm. 325, juny 2007)