Provenint, com provinc, d’una nissaga tan fabulosa, se’m podria retreure que la meva existència és més aviat grisa. Vaig estudiar el comerç —amb bones notes, això sí: tres excel·lents i un reguitzell de notables— i vaig arribar a professor mercantil. De jovenet vaig entrar en un banc i al cap dels anys sóc apoderat de la secció de cartera de la sucursal de Granollers. Em vaig casar amb la filla dels bacallaners de la cantonada de casa, una mossa una mica pleneta, més gran que jo, que males llengües afirmen que em fa ballar com una baldufa. No vull pas dir que no sigui veritat, encara que exageren una mica.
   Però qualsevol dia en faré una de grossa.

Albert Jané, «La nissaga», dins Noranta-nou contes (Barcelona: Columna, 1995), pàg. 103

Bé, pago i me’n vaig, que el gran castell de Perapertusa m’espera. Sembla que el primer que hi va pujar va ser el famós comte Òliba Cabreta, el gran comte pirinenc de la nissaga dels comtes de Barcelona, que hi va fer la primera edificació. De fet, el castell va venir a ser la capital del vescomtat o comarca del Perapertusès. Els senyors de Perapertusa, que vivien al castell —hi vivien, de debò?— posseïen també Querbús, Rofiac i Cucunhan. Després del tractat de Corbeil, en què Perapertusa es va annexionar a la corona francesa, diu que se’n va anar a viure al Rosselló, i alguns d’ells van arribar a tenir propietats més avall i tot, fins a Gelida.
   Bé, si els senyors de Perapertusa, que encara no tenien cotxes com aquests que passen per la carretera eren capaços de pujar al castell, també seré capaç de pujar-hi jo, que tampoc no tinc cotxe. Només cal seguir la carretera.

Albert Jané, Tal dia farà l’any (Barcelona: El Llamp, 1991), pàg. 201