—Aquí soparem? Com és que no heu pensat en l’hotel de París? —preguntà Joan Antoni.
   —No havíem de venir amb elles? —féu Vilaret—. Bé calia portar-les a un lloc íntim.
   Sortí a rebre’ls una dona grossa i malgirbada. Exclamà, sorpresa:
   —Vostès? Mala nit han triat…
   Vilaret es posà un dit a la boca indicant: «Moixoni!» La dona els féu passar en un salonet del darrere. Vilaret s’aturà amb ella al corredor.
   —Us portem aquell de qui ens hem rigut tantes vegades. Si el poguéssiu agafar per client, hauríeu tret el be. Té més pessetes que no teniu vós cabells al cap…

Joan Puig i Ferreter, Els tres al·lucinats (Barcelona: Planeta, 1988 [1926]), pàg. 177

—No el vull veure més, aquest. És un salvatge!
   —Bah, bah! —féu el Nero—. Li ho has de perdonar. I no és culpa seva.
   —No el vull veure —repetí ella.
   —Molt bé, com vulguis. Ja miraré d’enviar-te algú o altre. O vindré jo mateix, demà.
   Ella assentí.
   —Però tu jugaràs net, eh? Ja ho saps: moixoni, passi el que passi.
   —Sí…
   —Et convé, ja ho veuràs. Tindràs la teva part. M’agrada fer les coses com cal, a mi. No sóc com els altres.

Manuel de Pedrolo, Es vessa una sang fàcil (1954)