El nesprer, oriünd del Japó, tan decoratiu i el fruit del qual, el micaco, té els seus partidaris, era de recent aclimatació a Barcelona i primerament el posseïen només uns pocs jardins privilegiats, però ben aviat prengué carta de naturalesa per tot arreu.

Francesc Curet, Visions barcelonines: 1760-1860 (Barcelona: Dalmau i Jover, 1956)

Alícia era rossa, no excessivament alta ni baixa, de complexió àgil i formes arrodonides, d’ulls blaus i amb algunes pigues a les galtes i damunt el nas. Era una noia alegre, bona estudiant, de parla catalana oberta, un xic castellanitzada en la dicció de les ‘s’ i de les ‘a’. Cereal tenia al cos una mescla de sangs àrabs i celtibèriques que el feien alt, esvelt, de pell bruna i mirada intel·ligent. S’havien conegut a les festes de maig, a Badalona, al ball del micaco, mot que, com és sabut, és la forma col·loquial d’anomenar les nespres allí. Aquest ball es fa en una plaça del centre, plena de gom a gom.

Pau Faner, Lady Valentine (Barcelona: Selecta, 1984)