Al programa parlàvem d’això, del poder que tenim, de ser conscients que, si nosaltres no volem, la llengua no ens la poden prendre. Tenim un estat en contra, ja ho sabem. Tenim els jutjats en contra, ja ho sabem. Fins ara cap govern no ha trobat la sortida (potser ni l’han cercada), ja ho sabem. Però, malgrat tot, nosaltres sempre hi podrem fer alguna cosa perquè la llengua és nostra. I als que la menystenen no els hem d’aguantar. Ara queda el més important: replantar la llengua allà on l’han arrancada. Al programa hi havia un periodista que deia que la gent no vol parlar en català perquè és una imposició. Doncs no. Li vaig explicar tan bé com vaig poder que del que es tracta és d’una reposició. El que volem és recuperar allò que ens han furtat i en aquest projecte hi cabem tots, sigui quina sigui la nostra llengua. Perquè del que es tracta realment és que el català sigui una llengua per a conviure. Només així podrà sobreviure.

Carme Junyent, Deu lliçons per a salvar el català (Barcelona: La Campana, 2024), pàg. 223

Quan desapareix una llengua sí que passa alguna cosa. Si més no, un grup humà és humiliat i menystingut per allò que li han transmès els qui l’han precedit. Afortunadament per a tots, les llengües són acumulables. No ens cal renunciar a una per adquirir-ne una altra. Hem de tenir present que hem arribat a un punt en què la diversitat lingüística del món està greument amenaçada: el 4% de la humanitat parla el 96% de les llengües del món. A restablir l’equilibri ecolingüístic hi hem de contribuir tots: els parlants de llengües majoritàries, amb la solidaritat, i els de llengües subordinades, amb el compromís. Si tots sumem, només hi podem guanyar.

Carme Junyent, Deu lliçons per a salvar el català, pàg. 71