La taula estava parada amb una sèrie de plats i platets, de vasos i copetes, i els tres es posaren a menjotejar amb aire distret, tot de coses fresques, de sabors sorprenents, inesperats, que demanaven begudes diverses. Sara no parava de xerrar amb l’un i l’altra; en canvi, Júlia no sabia què dir a l’amic de Sara. Ell sotjava les dues dones amb cara de lluç. De tant en tant s’adreçava a l’una o a l’altra, sol·licitava un contacte més directe.

Helena Valentí, La dona errant (Palma: Lleonard Muntaner, 2008 [1986])

Era el dia de Sant Antoni.
Haviï estat de bateig, en un lloc prop d’ací;
en tornant de la cerimoni,
«Companys, cal menjar un bocí»
nos diu la padrina, la Paula.
«Vaja!», respon tothom, i nos posem a taula.
Jo me deiï: «Menjotaràs
poca cosa, una costelleta,
beuràs un cop, i t’aniràs
cap a caseta».
Mes poc que aixís se va passar!
Va sere tot altra la cosa!
Dins d’aqueixos endrets, qui a taula se posa
pot pas sapiguer mai quan ni com se’n treurà.
Nos varen servir plats i plats en desmesia
i, d’una hora a la fi del dia,
les barres sempre van marxar.

Albert Saisset, «Les nogues», dins Catalanades del Rosselló (Perpinyà: Labau, 1965), pàg. 113