L’única vegada que vaig estar amb el senyor Pla, m’hi vaig barallar. Després em va escriure una carta on es descobria com un home terriblement sentimental. Però això és una història que ja explicaré un altre dia. És el cas que em vaig barallar amb el senyor Pla perquè ell era més vell que jo i, per tant, força més escèptic. Jo tenia vint-i-cinc anys i, a més de ser terriblement sentimental, creia en el progrés.
   Bé, a més de ser sentimental, i no ho sé si encara en sóc, era un pèl impertinent i un bon tros malcarada. En aquella època, els joves que volíem canviar el món érem una mica, o molt, malcarats. I també pedants. I és que no sabíem gaire cosa.

Montserrat Roig, Un pensament de sal, un pessic de pebre (Barcelona: Edicions 62, 1992), pàg. 302

En Harry no es feia il·lusions amb la seva popularitat a la Unitat d’Homicidis. Una vegada en Møller havia dit que només hi havia una cosa que a la gent li agradava menys que un alcohòlic malcarat: un alcohòlic malcarat alt. En Harry era un alcohòlic malcarat d’un metre i noranta-dos centímetres, i el fet que fos un inspector brillant jugava lleugerament a favor seu, però no gaire més.

Jo Nesbø, El redemptor (Barcelona: Proa, 2012), traducció de Laia Font i Mateu