Tot el que pot fer qualsevol persona per una altra és inquietar-la, deia Kierkegaard. I la literatura d’Antònia Vicens ens exposa al desassossec. Escriu des de la posició d’algú que està malapler. És el testimoni en una illa que hem convertit en espai disponible d’un fenomen de la indústria turística: la balearització. No cal dir que el negoci necessitava un mite: l’illa deserta. Sol i platja. En aquesta especulació, el paisatge humà del país sempre ha fet nosa. Si t’hi avens quedes reduït a la pinzellada folklòrica i si t’hi oposes, insubordinable, tendràs el perfil del salvatge esquerp i tancat.

Sebastià Perelló, «Les illes atapeïdes: del paradís perdut al trast insular» (Journal of Catalan Studies, núm. 13, 2010)

I ell me mirava, mira que mira, i jo no sabia si dir qualque cosa o callar. I llavò me va demanar quants d’anys tenia i què nomia, i quan li vaig dir jo som en Pere, per servir-vos a Déu i a vós, i que el dia de Sant Miquel faria onze anys, me va mirar encara més, i anava fent que sí amb el cap. Va estar callat, però era com si me passàs revista. Jo no sabia què fer, estava malapler, amb aquell senyor important que se’m bevia amb els ulls, i pareixia que me volia dir qualque cosa, i jo no sabia si havia de partir o quedar. Llavò va dir, mem, espera, t’agraden les llepolies?

Maria Escalas, Matilde E. (Barcelona: La Campana, 2024)