magdalena f

Definició

Pastís petit, ovalat o rodó, de massa esponjosa, fet de farina, llevat, llet, sucre, ou i oli.

Abans solia esmorzar un cafè amb llet amb un parell de magdalenes, però ara prenc cereals i fruita.

Etimologia

Del nom del personatge evangèlic Magdalena, perquè, quan se suca, degota i ‘plora com una Magdalena’, segons l’expressió popular.

Usos

  • Ja feia força anys que, de Combray, tot allò que no fos el teatre i el drama d’anar-me’n a dormir ja no existia per a mi quan, un dia d’hivern, en tornar a casa, la meva mare, veient que jo tenia fred, em va proposar contra el meu costum que prengués una mica de te. D’entrada vaig refusar-lo però, no sé per què, vaig canviar de parer. Va enviar a buscar una d’aquestes pastetes curtes i rodanxones anomenades magdalenes, que semblen haver estat emmotllades en la valva ratllada d’una petxina de pelegrí. I tot seguit, maquinalment, aclaparat per aquella jornada ensopida i per la perspectiva d’un endemà trist, vaig dur als meus llavis una cullerada de te on havia deixat que s’estovés un tros de magdalena. I en el mateix instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu. M’havia envaït un plaer deliciós, aïllat, sense la noció de la seva causa. De cop i volta m’eren indiferents les vicissituds de la vida, inofensius els seus desastres, il·lusòria la seva brevetat, de la mateixa manera que opera l’amor, tot omplint-me d’una essència preciosa: o més ben dit, aquesta essència no era a dins meu, era jo mateix. D’on m’havia pogut venir aquella joia poderosa? Sentia que estava lligada al gust del te i de la magdalena, però que el superava infinitament, no devia ser de la mateixa naturalesa. D’on venia? Què significava? Com podia arribar a copsar-la? Bec un segon glop en el qual no trobo res més que en el primer, un tercer que m’aporta una mica menys que el segon. És hora d’aturar-me, la virtut del beuratge sembla disminuir. Em sembla clar que la veritat que cerco no és en ell, sinó en mi.

    Marcel Proust, Combray (Pel cantó d’en Swann, I), traducció de Josep Maria Pinto (Barcelona: Viena, 2009), pàg. 60-61

Tema de la setmana

Mots trets de traduccions del francès. I, com vam anunciar dilluns, avui us plantegem un petit enigma relacionat amb els autors que hem anat citant aquesta setmana, començant per François Villon (dilluns) i acabant amb Marcel Proust (avui). Entre els subscriptors de ‘Cada dia un mot’ que responguin correctament la pregunta (teniu temps de fer-ho fins demà dissabte 8 a les 15h) sortejarem tres dels llibres citats, gentilesa de Laertes, Proa i Viena. La pregunta és aquesta: ¿Què tenen en comú Rabelais i Montaigne que no tenen els altres autors (ni Rabelais o Montaigne amb cap dels altres tres)? Au, que és ben fàcil! Escriviu a mots@rodamots.com amb la resposta (només una resposta per persona). Dilluns resoldrem el misteri! Recordeu que hem citat passatges de François Villon, François Rabelais, Michel de Montaigne, Joseph Joubert i Marcel Proust. 

Enllaços

Temes i etiquetes

Deixa un comentari

Els camps necessaris estan marcats amb un asterisc *
L'adreça electrònica no es publicarà.

Pots fer servir aquestes etiquetes html: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

a cor què volscarquinyoli