Definició
1 Part d’un edifici oberta d’un o més costats on hi ha pilars, columnes.
2 Lloc públic on es reuneixen els mercaders i els comerciants per fer llurs tractes.
La Llonja de València és un dels exemples més reeixits del gòtic valencià tardà.
Aquest és un mot usat sobretot a Mallorca i el País Valencià; al Principat la forma més comuna és llotja.
Etimologia
Del francès loge, ‘glorieta’, ‘cabana’, ‘gabinet, recambró’, ‘centre de contractació’, i aquest, del fràncic laubja, ‘galeria, glorieta, sala’, potser derivat de laub, ‘fulla, fullatge’.
Usos
Dit això, els valencians escriurem i direm puge i baixe, anara i tornara, meua i teua, llonja, rellonge, llanda i almorzar sense que per això el nostre català siga menys «pur» ni menys antic, ni menys elegant, urbà, literari i autèntic. Joan Coromines, explicant la forma llonja enfront o al costat de llotja, afegeix: «En el País Valencià i Mallorca la forma llonja no sols és legítima, sinó que no crec que ningú hagi pensat a blasmar-ne l’ús». S’equivocava: molts valencians l’hem blasmada tant, que hem arribat a pensar que l’única forma bona era llotja, i que l’altra era un banal castellanisme (fals: la lonja castellana ve de la llonja valenciana). I resulta que almorzar està documentat abans que esmorzar, i així de tantes ignoràncies nostres, i dels altres. Per ignorància, som sovint més papistes que el papa de Roma, a més de voler ser —cosa impossible— més unitaris i patriotes que el savi Joan Coromines. Que ell, des del cel, ens perdone…
Joan F. Mira, «Valencians, Coromines», dins La condició valenciana (Alzira: Bromera, 2014), pàg. 94-95
Tema de la setmana
Mots i passatges de La condició valenciana, de Joan F. Mira, a la coberta del qual hi ha precisament un detall de la Llonja de València.
