La primera observació que es desprèn d’una ullada sobre la varietat valenciana és l’abundor d’arcaismes. Si dieu llonganissa per al conegut embotit és perquè a Lucània es feia una lucanica, esdevinguda lucanicia transformada en longanicia per atracció semàntica de longus, perquè l’embotit en qüestió es distingia per la seva forma allargassada; per metàtesi es va canviar en llangonissa: si tenim en compte que aquesta variant, dins tot el domini lingüístic, coneix 119 ocurrències enfront de sols 36 de llonganissa i que aquesta forma més etimològica és l’única acceptada per la normativa fabriana, malgrat la preferència que la lexicografia tradicional donava a llangonissa, haurem d’atenuar l’acusació de centralista imputada sovint al gran codificador.

Joan Veny, «La varietat valenciana: identitat i projecció exterior» (Pàgina 26, 2 de maig del 2008)

Al mercat de Mossèn Sorell, que és una porxada de ferro i d’uralita, obrien ja les primeres parades, d’un furgó blanc dos homes vestits amb llargues bates o gavardines verdes descarregaven mitjos porcs molt nets, tota la pell i el perfil de greix blanquíssims i l’interior de color rosa i vermell de la carn, i els carnissers penjaven del coll pomells de pollastres grocs, madeixes de llonganissa tendra blanca i rosa, rodes de botifarres negres, de xoricets d’un roig vivíssim, molt purs són els colors de les carnisseries quan s’obren de matí i les carns estan sense estrenar encara…

Joan F. Mira, Els treballs perduts (València: Tres i Quatre, 1989)