Definició
Limitació a la llibertat de testar que la llei imposa al testador, la qual consisteix en el deure d’atribuir als seus parents més pròxims, anomenats legitimaris, un valor patrimonial a càrrec de l’herència.
Antigament, la figura de l’hereu únic deixava als altres fills i filles només la llegítima.
No voler part ni llegítima en una cosa: no voler-hi intervenir o no voler-ne participar gens (Manacor) (DCVB).
No s’ha de confondre amb legítima, que significa ‘genuïna, autèntica, conforme a les lleis o al dret’.
Etimologia
Del llatí legitĭmus, ‘legítim’, de la família de lēx, lēgis, ‘llei’, a la qual també pertanyen altres mots com ara lleialtat, al·legar, col·lega, llegar, delegar, legislatura i relegar.
Usos
I si aquests elements biogràfics són tan importants és perquè el mecenes va decidir desheretar els seus fills. Per aconseguir-ho, Fernando Rubió va fer constar al testament la seva nacionalitat mexicana, ja que les lleis del país centreamericà no preveuen les llegítimes.
Carles Marquès, «Remor de fallida a la Fundació Rubió» (El Temps, 16 de novembre del 2004)La institució pairal de l’hereu ha despistat i desencaminat en la caracterització de la nostra qualitat humana, ja que els heretatges que lleguen les tres quartes parts dels béns al fill gran i la quarta part que resta —la llegítima— repartida entre els altres fills, no poden representar sinó la barrera necessària per a contenir la nostra tendència a la fragmentació: «Zelant per la conservació de les cases principals», diuen els vells textos.
Rodolf Llorens i Jordana, Com han estat i com som els catalans (Barcelona: Pòrtic, 2009 [1968], pàg. 36
Tema de la setmana
La llei de divendres ens porta una setmana en què veurem alguns mots relacionats amb el Dret, amb l’ajuda del Diccionari jurídic català d’Enciclopèdia Catalana i el Diccionari jurídic en línia de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics.