Fou en un d’aquells viatges que els americans descobriren Europa. Descartaren immediatament les llengües dels bàrbars del nord. I, d’entre les llatines, no hi havia cap mena de dubte que era el castellà la més preparada per no ser vista com una novetat imposada, sinó evidentment percebuda com un punt d’encontre cap el qual es llançarien a córrer libèrrims tots els pobles del continent. L’únic problema que existia era que els castellans, segurament gelosos del seu fantàstic instrument de comunicació oral, no els hi voldrien cedir.

Climent Picornell, «La història real» (Diari de Balears, 25 d’abril del 2001)

I ja sé que —per terra, mar i aire— ens diuen que tots som espanyols: ells, que ho són netament per origen i vocació, i també nosaltres —els que tenim unes altres llengües— que ho hem de ser per vocació libèrrima, derivada —això sí— del just dret de conquesta. No diré que no vulguen que siguem espanyols. Sí que ho volen, però només en la mesura en què renunciem a ser qui som i ens avinguem a ser uns castellans de segona divisió.

Ferran Suay, «Sí, jo en dic ‘espanyol’» (El Punt Avui, 25 d’octubre del 2011)