Com a fotògraf de premsa, de comunions i casaments, d’actes socials i de glòries locals, en Carles Molist anava tot el dia amunt i avall amb la càmera. Amb les fotos que va fer —n’hi ha més de cinquanta mil inventariades a l’arxiu municipal— va documentar la història de la meva vila, des del franquisme dels bigotis oficials i les ulleres fosques fins a les manifestacions o les primeres eleccions democràtiques. Si no s’hagués mort en un accident muntanyenc, ara fa més de deu anys, jovenàs com era, estic segur que avui dia encara seguiria tots els topants de la vila.

Jordi Puntí, Els castellans (Barcelona: L’Avenç, 2011), pàg. 83

—Quan en Juli [Garreta] va morir jo era a Egipte, no vaig poder ser a l’enterrament. I em va saber molt greu, pobre Juli, tan jovenàs. En tenia cinquanta i em penso que no es volia fer gran…
   Tot d’una es va girar i em va allargar una mà efusiva mentre amb l’altra m’empenyia suaument cap a la porta.
   —Tan bon home, i tan jovenàs… —murmurava fent-me adéu.

Jordi Lara, «Nous indicis inútils sobre el cas Garreta», dins Una màquina d’espavilar ocells de nit (Barcelona: Edicions de 1984, 2008), pàg. 175