Una correspondència complicada

Joan Bosch

Temps enrere, teníem una cosina que s’estava a Figueres, al carrer Forn Baix, un carrer comercial que mena a la Rambla. Allavores, se’n dia «Calle Hor­no Bajo», perquè, l’administració franquista ho havia retolat tot en castellà. Allí, la cosina Enriqueta hi tenia una botiga com un cop de puny on venia i adobava parapluges* tot al llarg de l’any. Probablement, va ser una de les darreres para­plu­jaires de la comarca. Si m’enganyi pas, la mare de son pare era una ger­ma­na de mon besavi. De quant en quant, generalment el diumenge, anàvem a li retre visita. Ella nos esperava per dinar amb una paella feta a la moda empor­danesa amb salsa de tomata. Tothom se’n llepava els morros. L’Enriqueta, a més d’estre una bona cuinera, era una gran xerraire. Quan enraonava, jo, la com­preniï perfectament, perquè, llevat de qualque excepció irrisòria com la que he men­cio­nada més amunt («paraigua/parapluja»), feia servir el mateix voca­bu­lari que a casa.

La resta de l’any, manteníem amb ella una correspondència seguida. A l’escrit, en canvi, les coses nos se complicaven malament. Cal dir que érem tots anal­fa­bets en la nostra pròpia llengua. Això fa que l’Enriqueta forçava la seua ploma per nos escriure en la polida llengua de Cervantes que havia après a l’escola es­pa­nyola i nosaltres li responíem en la florida llengua de Molière que nos ha­vien inculcat a l’escola francesa. Ella rai, amb el francès, s’ho engiponava prou bé, perquè, després de la retirada, mon besavi havia allotjat tota la seua família al mas Santaló i, ella, de petita, havia fet dos o tres anys d’escola a Elna abans que se n’entornés a Figueres. Nosaltres, en canvi, a la plana del Rosselló, si bé tenim l’orella habituada al xampurreig de la mà d’obra andalusa que venia a fer veremes, trèiem mal a desxifrar* l’escriptura massa castissa de la nostra cosi­na. A cada tramesa que rebíem sorgien nous enigmes. Mon pare, el més erudit de nosaltres, era qui s’encarregava de les traduccions. Jo, com a assistent lin­güís­tic, compulsavi el diccionari castellà/francès per aclarir el sentit dels mots que ningú no comprenia. Un cop les dificultats resoltes, s’aixecava i nos llegia la lletra amb veu alta, bo i traduint-la directament en català. La seua agilitat men­tal m’admirava.

Una colla d’anys més tard, al curs dels meus nombrosos desplaçaments labo­rals a França, Suïssa i Alemanya, vaig encertar* uns quants enginyers catalans més joves que jo, tots diplomats de la Universitat de Barcelona, una prova es­cla­tant que la matèria grisa de Catalunya s’exporta arreu del món. Cada cop que feiï una nova coneixença, l’embarbostiï d’e-mails*, amb l’esperança il·lu­sò­ria de millorar el meu català. En va. Les respostes que rebiï m’emplenaven el cap de dubtes. Els meus nous col·legues de treball usaven formes reflexives incor­rectes: «callar-se», «caure’s», «marxar-se» i paraules o expressions es­tra­nyes per a un rossellonès: «tambalejar» (trontollar), «carinyós» (manyac), «Fe­li­citats!» (Felicitació!), «fer broma» (carallejar), «donar-se d’alta» (inscriure’s), «anar de capa caiguda» (anar de pitjor en pitjor). Ells «iniciaven» tasques, quan jo les començavi, les «seguien fent» quan jo les continuavi i quan demanavi acla­riments, me «donaven aclaracions» per embolicar encara més la troca. Avui, arran d’aquelles experiències decebedores (ells dirien «decepcionants»), quan llegeixi articles en català a la xarxa i quelcom de sorprenent i difícil­ment intel·ligible crida la meua atenció, he pres el vici de cercar la clau del mis­te­ri en el diccionari de la Real Academia Española. Avui, per desxifrar el català mo­dern, compulsi el diccionari de castellà més que mai!

Glossari

parapluges, paraplujaire         paraigua, paraigüer -a

trèiem mal a desxifrar             maldàvem per desxifrar

encertar                                      topar, ensopegar

l’embarbostiï d’e-mails             l’atabalava amb e-mails

Publicat originàriament a InfoMigjorn, núm. 1.305, 22 de novembre del 2016

Article següent (3): La invasió perniciosa de la paraula ‘molt’

Article anterior (1): Les fórmules de salutació

Un tast de català d’Elna (índex)