L’enclisi en crisi

Joan Bosch

Avui m’ha vingut a l’esprit una anecdota que me remunta a la petita infantesa i que hauriï oblidat completament si la meua gent no me l’hagués recontada man­ta vegada. Deviï tenir dos o tres anys. La padrina ja feia temps que era viu­da. S’estava tota soleta a Prada de Conflent. Anàvem a la veure, el diumen­ge en havent dinat. Quan arribàvem, jo corriï cap a ella i m’abraçavi a la seua fal­da. Ella m’amanyagava els cabells i me donava un bescuit de bon rosegar, gene­ralment una llengua de gat. Un bon dia va treure del seu davantal una pas­ti­lla de xicolata. El bobó me va fer tant de goig que el vaig endrapar amb una gola desenfrenada.

—Mare de Déu! —se va exclamar la padrina—. Que li doneu pas a menjar an aquesta pobra criatura? Espieu-lé! És magra com un picot!

—Penseu-vós! —li va fer ma mare—, tot just si nos llevem de taula… Ahir a la nit va fer el refastinyós. Va pas volguer tastar l’ollada. I avui ha fet farnat amb el salpiquet de mongetes. És un tic-tic de garriga i menja com un pardalet! Cada dia és prió. Al moment del repeix, hi ha pas res que li vingui bé! Ara, de gor­man­deries ne demana tot lo sant dia. Mes el cal pas escoltar i, sobretot, li’n cal pas donar massa. Tant de sucre li faria mal.

—Així que t’agraden les pastilles de xicolata, eh manyac? —me va demanar la padrina.

Li vaig fer que sí amb el cap en m’imaginant que iria a la cuina a querre el paquet. Mes ella, en realitat, esperava que la regraciés.

—I què te li cal dire a la padrina? —va insistir.

Jo, obnubilat per la xicolata que me feia fretura, vaig respondre amb l’arro­ganci ingenu d’un mainatge massa complagut:

–Dóna-me-né’n una altra!

I va sere desençà d’aquella famosa replica que se va difondre el dit pel terme d’Elna que eri gormand com una fagina!

En llegir aquesta curta narració (vegeu el glossari al final), els més obser­va­dors de vosaltres hauran constatat tres coses:

• Els rossellonesos no accepten els mots esdrúixols. Per exemple, anèc­dota es transforma en anecdota, arrogància ingènua en arroganci ingenu i rèplica en replica. Per a més detalls, llegiu l’article 5 titulat «Esdruixolitis croníca».
• Usualment, els rossellonesos fan la negació amb la partícula pas. Per a més detalls, llegiu l’article 7 titulat «Les partícules negatives».
• Endemés, els rossellonesos (de la mateixa manera que els occitans) no fan l’enclisi a l’infinitiu ni tampoc al gerundi. En canvi, sí que la fan a l’im­pe­ratiu. Mes la fan d’una manera tan particular que no se pot explicar sim­plement sense presentar al mateix temps un reguitzell de trets con­ne­xos, com ara els mecanismes que regeixen els pronoms febles. En aquest arti­cle, veurem totes aquestes particularitats, una per una, mes abans de co­men­çar, recordem-nos que quan un pronom feble va davant d’un verb (Em va saludar) els gramàtics parlen de proclisi o de posició proclítica i quan va darrere (Va saludar-me) parlen d’enclisi o de posició enclítica.

1. Al Rosselló, no fem pas l’enclisi a l’infinitiu. Ara, és un tret que no podem pas qualificar de gal·licisme, perquè ja existia abans de la francesització del territori:

M’agradaria de ne comprar un.

Mon pare m’ha defès d’hi anar.

Tinc por d’ho esgarrar tot.

 
2. Al Rosselló, tampoc no fem l’enclisi al gerundi:

En la seguint de massa lluny, la vaig perdre de vista.

En hi anant desbrigat, vaig agafar fred.

Va fer caure el veire bo i s’aixecant de taula.

 
3. Al Rosselló, al costat dels articles el i els que, a hores d’ara, són els més usitats, encara hi sobreviuen els articles lo i los. Igualment hi sobreviuen els pro­noms lo i los quan fan de complement d’objecte directe, fins i tot en posició proclítica:

Fot lo camp d’aquí!

Anàvem a ballar los dies de festa.

El menjar, lo faré coure d’aquí a mitja hora.

Els bolets, los menjarem demà.

 
4. Al Rosselló sempre fem servir els determinadors pronominals lo i los en lloc dels determinadors pronominals el i els per formar les combinacions lo que, los que, lo qui i los qui:

Aquest barret és lo que vaig comprar a la fira de San Martí.

Invitarem los que coneixim, i prou.

Aquí s’està lo qui va ajudar mon pare a pintar les ventalles de casa.

Encara cal esperar los qui arribaran demà.

Remarcarem que hi ha rossellonesos que fan servir que abusivament fins i tot quan el relatiu és subjecte de la proposició subordinada: «Lo que ha dit això, ha dit mentides! (que emprat en lloc de qui)».

Al Rosselló, en canvi, ningú no fa el castellanisme que consisteix a emprar el pronom neutre lo davant d’un adjectiu. Per exemple, ningú no diu «Mireu lo bo­ni­ca que és!», sinó «Mireu com n’és de bonica!».

 
5. Al Rosselló el pronom personal adverbial en soviny revesteix la forma ne:

De sous, ne tinc pas pus. M’han escofit!

 
6. Al Rosselló el pronom personal ell fa un plural irregular en ellos:

I ellos, què en pensen?

Ellos rai, se la passen bé!

 
7. Al Rosselló la preposició a pot revestir les formes arcaiques an (resultat de l’encreuament de les preposisions a i en) i ane (resultat de l’afegiment d’una e eufònica a aquest encreuament):

An aquell paio, ningú no li feia confiança.

Ho vaig demanar ane ton pare.

 
8. Al Rosselló, tothom prefereix el pronom personal jo al pronom personal mi:

Pobre de jo!

Aquest matí parlaven de jo al cafè.

Ane jo, m’agrada la xicolata.

 
9. Al Rosselló tenim una tendència acusada a afegir una -e eufònica darrere el pronom els quan fa de complement d’objecte directe, sobretot, quan se troba d’avant d’un verb que comença amb consonant. Escriurem els-e el resultat d’aquest afegiment i el pronunciarem elze. I com a conseqüència, les agluti­na­cions amb les preposicions de i per esdevenen dels-e i pels-e que pro­nun­cia­rem delze i pelze:

Els préssecs, els-e collirem la setmana entrant.

Aqueixos pallagos, ne tinc un afart dels-e sentir a cridar pel carrer.

Anit fan focs d’artifici. Me quitllaré sul terrat de casa pels-e veure millor.

 
10. Al Rosselló quasibé sempre afegim una -i eufònica darrere el pronom els quan fa de complement d’objecte indirecte. Escriurem els-i el resultat d’aquest afegiment i el pronunciarem elzi. De la mateixa manera que en el paràgraf pre­ce­dent, les aglutinacions corresponents amb les preposicions de i per esde­ve­nen dels-i i pels-i i se pronuncien delzi i pelzi:

Als meus amics, els-i’n parlaré més tard (contracció de els-i en).

M’arremuntaria dels-i demanar ajuda.

Vaig escriure a tots els meus companys pels-i anunciar la bona nova.

 
11. Al Rosselló hi ha combinacions de pronoms febles que fem a l’enrevés:

En se voludant pel sòl, el nin me se va estripar les calces.

Amb la pluja, nos se va enfangar la parreguera.

 
12. Al Rosselló mai no fem servir les formes reforçades em, et, es, ens, us ni tampoc les formes reduïdes ’m, ’t, ’s, ’ns. Sempre fem servir les formes plenes me, te, se, nos, vos i les formes elidides m’, t’, s’:

Me renti i m’eixugui el cap. Me’l renti i me l’eixugui.

Te rentes i t’eixugues la cara. Te la rentes i te l’eixugues.

Se renta i s’eixuga els peus. Se’ls-e renta i se’ls eixuga.

Nos rentem i nos eixuguem les mans. Nos les rentem i nos les eixuguem.

Vos renteu i vos eixugueu el cos. Vos el renteu i vos l’eixugueu

Se renten i s’eixuguen les cames. Se les renten i se les eixuguen.

 
13. Al Rosselló hem conservat una colla de trets dialectals i algunes combi­na­cions de pronoms no s’ajusten ni al sistema propi ni a la normativa referencial

Quan tornaràs el llibre ane ton pare? L’hi (combinació estandard) tor­na­ré demà.

Quan tornaràs els llibres ane ton pare? Els hi (combinació estandard) tor­naré demà.

Quan compraràs la planta ane ta mare? L’hi (en lloc de la hi) compraré demà.

Quan compraràs les plantes ane ta mare? Els hi (en lloc de les hi) com­praré demà.

Quan prestaràs el martell an els fusters? Els hi (en lloc de els-i’l) pres­taré demà.

Quan prestaràs els martells an els fusters? Els hi (en lloc de els-i’ls) pres­taré demà.

Quan donaràs la flor ane les veïnes? Els hi (en lloc de els-i la) donaré demà.

Quan donaràs les flors ane les veïnes? Els hi (en lloc de els-i les) dona­ré demà.

 
14. Al Rosselló, de manera dialectal, les contraccions de les combinacions nos en i vos en esdevenen no’n i vo’n:

Déu no’n guard!

De vi, a taula, no’n van servir massa.

De regar les plantes, vo’n descuideu sempre!

Vo’n recordareu de jo?

 
15. D’altres exemples de combinacions de pronoms febles:

El barret, me’l va robar a la fira. Me l’hi va robar.

El cistell, te’l vas descuidar a casa. Te l’hi vas descuidar.

La roba, te la vas embrutir al camp. Te la hi (i, abusivament, Te l’hi) vas embrutir.

Els guants, se’ls-e va foradar a l’hort. Se’ls hi va foradar.

Les sabates, nos les vàrem mullar al carrer. Nos les hi vàrem mullar.

De sous, per Nadal, se n’esmercen massa. Se n’hi esmercen massa.

 
16. Al Rosselló, per evitar de formar paraules esdrúixoles, els pronoms enclítics carreguen l’accent tònic, però sense modificar el timbre vocàlic:

Ajuda-mé que hi arribaré pas tot sol!

Brutinyó! Renta-té els dits abans de menjar!

Vesteixi-sé de seguit! Partim ara mateix!

Agafa-ló pel cogot i el deixis pas que te s’escapi dels dits!

Si voles la pilota, agafa-lá! (i també agafa-lé)

Demana-lí si vindrà demà.

Arribem cansats. Baixeu i obriu-nós la porta!

Mainatges! Cordeu-vós les sabates que estropassareu i caureu de morros!

Pobres dones! Ajuda-lés (i, abusivament,’ls-é) a descarregar les saques de trufes.

Vés-hí sense jo!

Jo, me’n recordi pas pus. Demana-hó ane mon pare.

Tenim totes les ampolles buides. Emplena-né dues!

 
17. Al Rosselló, a imitació de les formes enclítiques -mé, -té, -sé, la forma enclí­ti­ca del pronom la s’ha transformat en -lé:

Vull pas que la gata entri a casa. Fes-lé fúger!

 
18. Al Rosselló, -els-é (que pronunciem elzé) és la forma enclítica comuna al pronom masculí els i al pronom femení les quan aquests fan de complement d’objecte directe:

Els préssecs moixegen! Menja’ls-é abans que no se podreixin.

Les peres moixegen! Menja’ls-é abans que no se podreixin.

També, remarcarem que hi ha gent que afegeixen una essa per marcar el plural i diuen elzés: Els préssecs moixegen! Menja’ls-és abans que no se podreixin.

 
19. Al Rosselló, la forma enclítica -los és la forma enclítica del pronom los que també podem fer servir en lloc del pronom els:

Els préssecs moixegen! Menja-lós abans que no se podreixin.

 
20. Al Rosselló, -els-í (que pronunciem elzí) és la forma enclítica comuna al pronom masculí els i al pronom femení les quan aquests fan de complement d’objecte indirecte:

An els teus companys, demana’ls-í si vindran demà.

Ane les teues companyes, demana’ls-í si vindran demà.

També, remarcarem que hi ha gent que afegeixen una essa per marcar el plural i diuen elzís: An els teus companys, demana’ls-ís si vindran demà.

 
21. Exemples d’enclisi amb combinacions de pronoms:

Renta-mé el cap! Renta-me-ló!

Renta-mé la cara! Renta-me-lé!

Renta-mé els braços! Renta-me’ls-é!

Renta-mé les orelles! Renta-me’ls-é! (en lloc de -me-lés)

Renta-té el cap! Renta-te-ló!

Renti-sé el cap! Renti-se-ló!

Rentem-nós el cap! Rentem-nos-ló!

Renteu-vós el cap! Renteu-vos-ló!

Rentin-sé el cap! Rentin-se-ló!

 
22. A l’enclisi, hi ha una colla de combinacions que fem de manera abusiva:

Dóna-lí el llibre! Dóna-ló an ell! Dóna-l’hí!

Dóna-lí la clau! Dóna-lé an ell! Dóna-l’hí! (contracció de -le-hí)

Dóna-lí els llibres! Dóna’ls-é an ell! Dóna’ls-hí!

Dóna-lí les claus! Dóna’ls-é (en lloc de -lés) an ell! Dóna’ls-hí! (en lloc de -les-hí)

Dóna’ls-í el llibre! Dóna-ló an ellos! Dóna’ls-hí! (en lloc de ’ls-i-ló)

Dóna’ls-í la clau! Dóna-lé an ellos! Dóna’ls-hí! (en lloc de ’ls-i-lé)

Dóna’ls-í els llibres! Dóna’ls-é an ellos! Dóna’ls-hí! (en lloc de ’ls-i-lós)

Dóna’ls-í les claus! Dóna’ls-é (en lloc de -lés) an ellos! Dóna’ls-hí! (en lloc de ’ls-i-lés)

 
23. Exemples d’enclisi amb el pronom en:

An el nin, dóna-lí aigua! Dóna-né an el nin! Dóna-lí’n!

An els nins, dóna’ls-í aigua! Dóna-né an els nins! Dóna’ls-í’n!

 
24. Al Rosselló, la forma enclítica natural del pronom en és -né. Ara, també s’hi pot afegir una n eufònica per arribar a la forma -né’n que sembla més emfàtica:

Haja-mé una poma! Haja-né una! Haja-me-né una altra!

Haja-mé una poma! Haja-né’n una! Haja-me-né’n una altra!

Respecte de l’article personal en, na que anteposem als noms de persones (En Josep i n’Anna), remarcarem, també, les combinacions pleonàstiques el en i la na que, dialectalment, se contracten de la manera següent: L’en Josep i la n’Anna.

Glossari

Publicat originàriament a InfoMigjorn, núm. 1.344, 26 de setembre del 2017

Un tast de català d’Elna (índex)