Esdruixolitis «croníca»

Joan Bosch

Com ho diu el títol de l’article, nosaltres, rossellonesos, patim d’una aversió cròni­ca a les paraules esdrúixoles i sobreesdrúixoles. I això, com se manifesta exac­tament? Doncs, en el llenguatge dialectal no nos sentireu mai accentuar un fonema situat abans de la penúltima síl·laba d’un mot. Per a nosaltres és una cosa contra natura que nos esgarrapa el canyó i nos fereix les orelles per­què trenca la melodia de les frases a les quals estem habituats d’ençà de sem­pre. Aquesta particularitat prosòdica nos ve d’Occitània i de França i altera nota­blement la nostra manera de parlar si la comparem als altres parlars catalans. Per sort, el català conté una proporció més aviat baixa de paraules pro­paroxítones, la gran majoria de les quals són paraules cultes i poc fre­qüents. Això fa que, mitja pena, les nostres converses de cada dia no se’n troben gaire afectades.

Per arribar a esquivar els mots que nos posen problema, hem elaborat diverses estratègies. Aquí sota en veurem qualques unes:

Estratègia número 1: canviar l’accentuació dels mots.

Estratègia número 2: demanar ajuda als sinònims.

Estratègia número 3: contreure per suprimir una síl·laba.

Estratègia número 4: suprimir la vocal neutra que fa nosa.

Estratègia número 5: afegir una vocal neutra al masculí per aplanar la forma femenina.

Estratègia número 6: afegir una síl·laba al masculí per aplanar la forma adver­bial.

Glossari:

Publicat originàriament a InfoMigjorn, núm. 1.321, 14 de març del 2017

Un tast de català d’Elna (índex)