To be, or not to be, that is the question (i 2):
el verb estar

Joan Bosch

Aquest article consta de dues parts ben separades. La primera (que podeu llegir aquí) enumera els principals camps d’aplicació del verb ésser en el català septentrional. La segona que presentem avui tracta del verb estar.
 

B) El verb estar

1. En català septentrional, el verb estar es conjuga gairebé de la mateixa manera que en català normatiu. Les diferències (identificades en negreta) són les següents:

Pretèrit imperfet d’indicatiu
   estavi
   estaves
   estava
   estàvem/estaven
   estàveu/estavu
   estaven

Pretèrit imperfet de subjuntiu
   estigués/estiguessi
   estiguessis/estiguesses
   estigués
   estiguéssim/estiguéssem/estiguessen
   estiguéssiu/estiguésseu/estiguessu
   estiguessin/estiguessen

Condicional simple
   estariï
   estaries
   estaria
   estaríem/estarien
   estaríeu/estariü
   estarien

Imperatiu
   estiguis
   estigui
   estiguem
   estigueu
   estiguin

 
2. De manera general remarcarem que en castellà el verb estar té un camp semàntic molt més ampli que no pas en català i que aquest verb no té cap equivalent en francès. Les influències contradictòries del francès i del castellà a banda i banda del Pirineu han fet que estar sigui més usitat al sud de l’Albera que no pas a Elna. Per convèncer-nos-en repassarem, una per una, les accepcions que arrepleguen els diccionaris i alguns compendis de gramàtica. Per a cadascuna, ens demanarem si tenen vigència a Elna i analitzarem si l’ús que se’n fa tant de l’un costat com de l’altre és ben patrimonial o bé manllevat d’una llengua forastera.

 
3. Estar (facultativament pronominal): Residir en un lloc, habitar una casa.

Jo sóm d’Elna. Avui, sóm a Montpeller, mes ara m’estic a Tolosa.

Com és que ta sogra s’està a París?

I vosaltres, on vos esteu? Nosaltres nos estem a Perpinyà.

Remarquem que en aquesta accepció no és necessari que figuri en el context cap noció explícita de durada i que la forma més usitada a Elna és la forma pronominal. Ara, els il·liberencs mai no fan servir el verb viure en situacions semblants. El verb viure el reserven per a frases com: «El barb és un peix que viu en aigua dolça» o «És fadrí magenc i viu com un ermità». Viure, quan significa ‘habitar una casa’, és un castellanisme.

 
4. Estar: Per extensió de l’accepció precedent, treballar en una empresa, en una fàbrica. Tenir la feina en un lloc.

Abans estava a la Renault. Ara està a la Citroën.

Està de fuster a Perpinyà.

Aquest ús és una adaptació relativament moderna de l’apartat 3 al domini laboral. No s’ha pas donat a Elna. En el casos esmentats, els il·liberencs diuen més aviat:

Abans treballava a la Renault. Ara treballa a la Citroën.

Fa de fuster a Perpinyà.

 
5. Estar (facultativament pronominal): Algú o alguna cosa, restar, romandre en un lloc durant un espai de temps més o menys llarg, especialment quan un complement referit al temps figura al context o hi és expressada d’alguna altra manera la durada.

Avui hi sem pas, mes demà sí, nos estarem a casa tot lo dia.

Me’n vaig a xò’l carnisser. M’hi estaré pas gaire. Aviat tornaré.

Pobreta, se va estar una setmana sense se poder moure de casa.

El vaig trobar arrodit de fred. Feia dues hores que s’estava al ras del vent.

L’any passat van anar a Roma. S’hi van estar dues setmanes.

Són pas aquí. Fa més d’una setmana que estan de viatge.

Sé pas com fa per s’estar tot lo dia espeternellat sus d’aqueixa gandula?

Tinguis paciència. Estiguis-té ont ets. Arribarà d’ací a un quart, a tot estirar.

Posarem els préssecs al paller. Que s’hi estiguin fins que madurin.

Aquí, igual que a l’apartat 3, la gent d’Elna s’estima millor la forma pronominal. Però, sobretot, remarcarem que és l’expressió d’una durada (assenyalada en blau) que justifica la presència el verb estar. Quan no hi ha cap noció de durada explícitament definida, hi toca el verb ésser:

El castell està és al cim del turó.

I avui, on està és en Manel que no el veig?

Avui és dilluns, estarà deu ser a l’escriptori.

 
6. Estar: Emprar un cert temps a fer quelcom.

Va estar quatre dies per a acabar la feina.

Remarquem que aquest ús és ben patrimonial i entra en l’accepció més general de l’apartat 5 (durada assenyalada en blau). Ara, en aquest cas, la gent d’Elna hesita a fer servir estar i tendeix a dir-ho d’una altra manera: «Va tardar quatre dies a acabar la feina» o bé «Li va calguer quatre dies per acabar la feina».

 
7. Estar bé: Parafrasant les accepcions 3 i 5, estar segons que un hom podria desitjar (amb algunes adaptacions de significat segons el context).

A l’hivern, a la vora del foc, un hom hi està bé (= hi fa de bon estar).

A la casa d’un bon amic, hi fa de bon estar (= un hom hi està bé).

El teu fill rai que està bé! A París, cobra una bona mesada. (= tenir una bona posició econòmica).

Va rebre una galant plantofada. Ja li està bé! (= ja s’ho mereix! Aquí, l’expressió és emprada de manera irònica i té el significat contrari).

Estava masegat. Ara està bé. (= gaudeix d’una bona salut).

A Elna, en el cas de la darrera frase d’exemple, ho diem amb els verbs estre i anar: «Era masegat. Ara va bé.» A Elna, no fem pas servir estar per a indicar estats de salut (vegeu l’apartat 10).

 
8. A tot estar: Dormint i menjant en un lloc.

Acollim hostes a dormir i a tot estar.

Aquesta expressió tradicional tendeix a desaparèixer en la llengua moderna i a ser reemplaçada per l’expressió internacional a pensió completa.

 
9. Estar: Mantenir-se alçada, dreta, una cosa mòbil o immòbil (Aquí, no és necessari que figuri en el context cap noció explícita de durada).

Allí estava, plogués o tronés, sense mai defallir.

En Manel va tenir raó d’apuntalar aquestes branques. Eren massa carregades. Amb la tramuntanassa que va fer la setmana passada, avui estarien pas com estan.

 
10. Estar: Per extensió de l’accepció precedent, trobar-se el cos en una postura ben definida i, per extensió més moderna, en un estat de salut, un estat moral o psíquic ben definits.

En puc pas més d’estar dret. Puc descansar una estona?

De tant d’estar ajupida s’havia fet malbé l’esquena.

Estava palplantat sense gosar parlar.

Mon cosí està malalt. Està refredat. Està guarit.

Està content. Està satisfet. Està preocupat. Està trist.

Remarcarem que els il·liberencs no han pas fet el pas de l’estat físic (postura del cos) a la salut o a l’estat d’ànim. En aquests darrers casos continuen a dir-ho amb el verb estre.

Mon cosí és malalt. És refredat. És guarit.

És content. És satisfet. És preocupat. És trist.

 
11. Estar: Algú o alguna cosa, romandre en un estat per l’acció continuada o reiterada d’algú o d’alguna altra cosa, especialment durant una quantitat de temps expressada en el context o per una causa generalment explícita.

El seu hort fa pena. Fa dos anys que està cotiu.

La ràdio ha dit que el temps estarà embromat fins que s’aixequi tramuntana.

Amb aquesta pluja el camp està ben enfangat.

La porta està oberta perquè l’han travada amb un cairó.

Fa una hora que les ampolles estan en fresc dins una gresala d’aigua.

Si deixes la sopa sul foc, estarà calenta fins a l’hora de menjar.

Com ja ho hem dit en el paràgraf de capçalera, en català tradicional estar no és pas un verb copulatiu que ens permeti d’afirmar «La finestra està oberta» sense precisar-ne la durada (assenyalada en blau), l’agent o la causa (assenyalats en malva) que la mantinguin en aquest estat. A Elna, quan no hi ha cap causa ni cap durada que figurin en el context, ho diem amb el verb estre. Per aclarir les coses, prendrem l’exemple de la finestra. Per fer-ho simple, direm que una finestra es pot trobar de dues maneres: de manera oberta i de manera tancada, i no ens importa si aqueixes maneres són naturals, accidentals, permanents o transitoris. Quan algú ens demana de quina manera es troba la finestra, li responem: «La finestra és oberta» o bé «La finestra és tancada». En canvi, si algú vol saber quant de temps fa que la finestra es troba d’aquesta manera, li diem: «Fa una hora que la finestra està oberta» o bé «Fa una hora que la finestra està tancada». L’ús d’estar per a indicar qualitats transitoris o accidentals és netament castellà. En català ho diem amb estar solament quan la causa o la durada són clarament definides, quan podem dir que és un estat. I precisament en aquest cas, remarcarem que la gent d’Elna ho exprimeix de tant en tant amb el verb tenir:

El seu hort fa pena. Fa dos anys que el té cotiu.

Tenen la porta oberta perquè l’han travada amb un cairó.

 
12. Estar: Amb un participi passat, expressa el resultat d’una acció, i per extensió es fa servir indistintament davant tots els participis passats.

Per arribar d’hora, va marxar massa rabent i ara està tot suat.

Amb tantes esmenes el text està completament desfigurat.

Estava condemnat a renunciar al seu somni.

La porta està oberta. Està espenyida. Està espatllada. Està cremada.

Aquesta accepció recollida en uns quants diccionaris i llibres de gramàtica és clarament d’inspiració castellana i completament estranya al parlar il·liberenc. Segons el context, la gent d’Elna ho diu amb estre o anar.

Per arribar d’hora, va marxar massa rabent i ara va tot suat.

Amb tantes esmenes el text és completament desfigurat.

Era condemnat a renunciar al seu somni.

La porta és oberta. És espenyida. És espatllada. És cremada.

Quan no hi ha cap agent exterior que mantingui una porta en l’estat esmentat pels exemples i que tampoc no hi ha cap noció de durada clarament definida, hi toca el verb ésser. Si no us sembla evident amb ‘és oberta’ potser us ho semblarà més amb ‘és cremada’ (dos participis de passat que gramaticalment funcionen de la mateixa manera).

 
13. Estar: Cessar de fer quelcom.

Estigueu, homes! Si continueu així, ho fareu tot malbé!

Aquest ús ben patrimonial s’ha mig perdut a Elna. Els il·liberencs s’estimen millor emprar el verb parar: «Pareu, homes! Si continueu així, ho fareu tot malbé!» o l’expressió deixar-ho estar, quan és possible (vegeu l’apartat següent).

 
14. Deixar estar una persona, una cosa: Per extensió de l’accepció precedent, deixar d’importunar-la, deixar-la anar, deixar de tocar-la, no ocupar-se’n.

Ara n’hi ha prou! Deixeu-me estar!

Deixa estar el rellotge que el trencaries!

Deixeu-ho estar, homes! Si continueu així, ho fareu tot malbé!

 
15. Estar en: Consistir en.

La clau del problema està en la cohesió social.

Encara un ús ben patrimonial que la gent d’Elna no és propensa a fer servir. Per causa de la influència francesa, s’estima millor els verbs consistir o residir: ‘La clau del problema consisteix/resideix en la cohesió social’ o bé, directament, capgira la frase i torna al verb estre: ‘La cohesió social és la clau del problema’. Per una altra banda, al sud de l’Albera, hi ha usos derivats d’aquesta accepció que caldria forabandir. He llegit a internet frases com ara: ‘El dinar estarà en una vintena d’euros’. En aquest cas, convindria reemplaçar estar en per costar, que hi seria més escaient: ‘El dinar costarà una vintena d’euros’.

 
16. Estar de: Estimar, apreciar, admirar.

En Josep està de na Maria. Se veu a una hora lluny.

Estic pas de mon cunyat! Me fa més nosa que companyia!

Remarquem que aquesta expressió ben patrimonial es construeix amb la preposició de i no pas amb la preposició per (vegeu l’apartat següent).

 
17. No estar d’alguna cosa: Per extensió de l’accepció precedent, no estar disposat a allò que altri proposa, o que les circumstàncies porten.

Estic pas de fer una hora de cua sota la pluja batent.

Estic pas de cançons ni romanços.

Remarquem que al sud de l’Albera, es diu amb la preposició per.

No estic per fer una hora de cua sota la pluja batent.

No estic per cançons ni romanços.

Aquest gir amb per és relativament recent i probablement d’influència forana. En un català patrimonial, hom diria més aviat:

No em demanis de fer una hora de cua sota la pluja batent.

No em vinguis amb cançons ni romanços.

 
18. Estar per algú: Prestar-li atenció.

Ara mateix, estic per tu.

Aquesta expressió no l’he sentida mai pels carrers d’Elna. Els il·liberencs fan servir expressions com ara s’encarregar de qualcú o se cuidar de qualcú: «Ara mateix, m’encarregui de tu» o bé «Ara mateix, me cuidi de tu». Aquí sospitem una interferència amb el castellà ‘estar por alguien’ que, més o menys, té el mateix seny. Endemés recordarem que l’antiga i tradicional expressió catalana (avui caiguda en desús) estar per algú significa ‘Trobar-se aturat, sense obrar, per esperar qualcú o qualque cosa que es necessita’, significat que no té res a veure amb l’expressió castellana.

 
19. Estar per + infinitiu: Denota que l’acció indicada per aquell infinitiu no s’ha esdevingut o és imminent que s’esdevingui.

Estic per fer coure la carn.

El tren està per arribar.

L’ampolla està per caure.

A Elna, indiquem la imminència d’una acció amb la construcció ‘anar a + infinitiu’ o bé ‘estre a punt de + infinitiu’. Considerem que fer servir el verb estar en aquest cas és un barbarisme.

Vaig a fer a coure la carn.

El tren se’n va a arribar.

L’ampolla és a punt de caure.

 
20. Estar [a punt] / Estar a punt de: Preparat o disposat per a alguna cosa.

Espereu un poc més que encara n’hi ha un que no està a punt!

A taula! La sopa ja està!

Arribes a misses dites! Estàvem a punt d’anar a dormir.

A Elna, l’expressió tradicional completa és estre a punt. Emprar estar en aquest cas és un castellanisme i elidir la part final a punt un castellanisme encara més gros.

Espereu un poc més que encara n’hi ha un que no és a punt!

A taula! La sopa ja és a punt!

Arribes a misses dites! Érem a punt d’anar a dormir.

 
21. Estar d’acord:

Les dues germanes estaven d’acord amb la decisió del tribunal.

A Elna, l’expressió tradicional és estre d’acord i al sud de l’Albera anar d’acord. Un cop més, emprar estar en aquest cas és un castellanisme.

 
22. Estar: usat com a salutació.

−Com estàs? −Què tal estàs? −Què tal?

−Estic bé.

Aquestes tres salutacions i la resposta són castellanes. En català ho fem amb el verb anar:

−Com va? –Com va això? –Com vas? –Com anem?

−Va bé. −Vaig bé. −Anem bé. −Anem fent.

 
23. Estar + gerundi: Trobar-se en curs de fer l’acció indicada per aquest gerundi.

Estic escrivint.

La situació estava millorant.

Quan no hi ha cap progressió, a Elna ho diem amb el verb conjugat. És el cas de la primera frase: «Escric». Quan el gerundi expressa una progressió, ho diem amb el verb anar. És el cas de la segona frase: «La situació anava millorant». Fer servir el verb estar en tots dos casos és un anglicisme (be + -ing) que ha arribat a Catalunya mitjançant el castellà. La llengua castellana ha fet seu el present progressiu anglès traduint-lo amb el verb estar perquè en aquesta llengua estar és un verb copulatiu que permet una tal adaptació, cosa que no és pas possible en català. Emprar la construcció ‘estar + gerundi’ a tort i a dret com ho fan els mitjans de comunicació actuals és una aberració que
desnatura completament l’essència mateixa de la nostra llengua i que enfarfega inútilment l’espontaneïtat i la concisió del discurs.

Glossari

Publicat originàriament a InfoMigjorn, núm. 1.355, 12 de desembre del 2017

Un tast de català d’Elna (índex)