El gerundi (1)

Joan Bosch

A l’article número 10, en el qual vam parlar dels participis (podeu llegir-lo aquí), vam veure algunes citacions llatines. Avui, en veurem una altra, «Fabricando faber fit», una dita que ha donat en francès «C’est en forgeant qu’on devient forgeron», en castellà «Uso hace maestro» i en català «Tallant barbes, apre­nen a afaitar» i també «Fent i desfent, s’ensenya la gent». Avui he triat aquest re­frany per parlar-vos del gerundi. Mit aquí un refrany molt assenyat, fruit d’una gran saviesa popular, que hauríem d’aplicar, cada dia, a l’aprenentatge de la nostra llengua.

 
1. Puix que el refrany ens hi incita, començarem pels orígens. Per fer-ho sim­ple, po­dem considerar que en llatí el gerundi correspon a les declinacions d’un infi­ni­­tiu. En aquesta llengua l’infinitiu d’un verb no pot complir sinó dues fun­cions: la de subjecte i la de complement d’objecte directe. Per a les altres fun­cions gra­maticals s’ha de reemplaçar per un gerundi.

(Infinitiu subjecte) Legere jucundum est (Llegir és agradable).

(Infinitiu complement d’objecte directe) Legere volo (Vull llegir).

(Gerundi en acusatiu) Pronus ad legendum (Inclinat a llegir).

(Gerundi en genitiu) Tempus legendi (El temps de llegir).

(Gerundi en datiu) Aptus legendo (Apte per a llegir).

(Gerundi en ablatiu) Legendo doctus fies (Llegint, et faràs savi).

Remarcarem que el gerundi llatí es tradueix en català gairebé sempre per un infinitiu, llevat en casos com el del darrer exemple en el qual, precisament, es tradueix per un gerundi.

Per als no-llatinistes precisarem que:

• • l’acusatiu identifica el complement directe d’una acció; també en pot indi­car el lloc, la durada o la finalitat;
  • el genitiu marca el complement de nom;
  • el datiu és el cas del complement indirecte o de la destinació d’una ac­ció;
  • l’ablatiu defineix els complements circumstancials d’una acció.

  
2. El gerundi en ablatiu amando del verb llatí amare ha donat en castellà aman­do i en català amant. Per una altra banda, el participi de present en acu­satiu amantem, del mateix verb llatí, ha donat en castellà amante i en català amant. Si examinem aquestes filiacions, remarcarem que el gerundi castellà de­riva del gerundi llatí sense gens de confusió possible. En canvi, en català, el gerundi i el participi de present comparteixen una forma fonètica i gràfica única. Immancablement, aquesta forma no diferenciada deu haver estat motiu de con­fusions en el curs del temps.

 
3. En castellà, doncs, el gerundi compleix al peu de la lletra la funció adverbial de complement circumstancial del verb de l’oració principal, comunament atri­buï­da al gerundi en ablatiu de la llengua llatina. Segons el context, pot ex­pri­mir l’anterioritat, la simultaneïtat, la condició, la causa, la concessió, l’opo­si­ció, l’ins­tru­ment o la manera. Vegem-ne alguns exemples.

(anterioritat) Habiendo comido un plato de judías, se fue a dormir.

(simultaneïtat) Tropezó bajando las escaleras.

(condició) Exigiendo lo imposible no conseguirás nada bueno.

(causa) Habiendo heredado mucho dinero, se pudo comprar una casa.

(concessió) Incluso trabajando día y noche no terminarás a tiempo.

(oposició) ¿Quién hubiese pensado que ganaría la carrera teniendo fiebre?

(instrument) Sacó las hojas secas pasando el rastrillo.

(manera) Hablaba imitando a un periodista deportivo.

   
4. Aquesta funció adverbial de complement circumstancial del verb de l’oració principal, la retrobem en català, tal qual.

(anterioritat) Havent menjat un plat de mongetes, va anar a jaure.

(simultaneïtat) Es va entrebancar baixant les escales.

(condició) Exigint coses impossibles no obtindràs res de bo.

(causa) Havent heretat molts de diners, es va poder comprar una casa.

(concessió) Ni treballant-hi nit i dia no ho acabaràs a temps.

(oposició) Qui hauria pensat que guanyaria la cursa tenint febre?

(instrument) Va treure les fulles mortes passant-hi el rastell.

(manera) Parlava imitant un periodista esportiu.

En el cas de l’oposició el gerundi pot semblar una mica forçat. És perquè l’opo­si­ció es marca habitualment amb l’adverbi tot. Vegeu l’apartat 6.

Podem identificar cada mena de complement circumstancial de la manera següent:

(anterioritat) Va anar a jaure després de menjar un plat de mongetes.

(simultaneïtat) Es va entrebancar mentre baixava les escales.

(condició) Si exigeixes coses impossibles, no obtindràs res de bo.

(causa) Com que havia heretat molts de diners, es va poder comprar una casa.

(concessió) Encara que hi treballis nit i dia no ho acabaràs a temps.

(oposició) Qui hauria pensat que guanyaria la cursa malgrat la febre?

(instrument) Va treure les fulles mortes amb el rastell.

(manera) Parlava a la manera d’un periodista esportiu.

Per fer-ho curt, recordarem que el gerundi llegint pot significar segons el con­text: després de llegir, mentre llegeix, si llegeix, com que havia llegit, en­ca­ra que llegeixi, malgrat la lectura, amb la lectura… Però de cap de les maneres no pot reemplaçar la proposició relativa: que llegeix.

 
5. En català medieval el gerundi i el participi de present coexistien sota una for­ma verbal única acabada en -ant, -int o –ent (com n’hem fet la remarca en l’apar­tat 2). Una manera inequívoca de distingir-los era de fer servir un recurs del baix lla­tí que consistia a introduir el gerundi amb la preposició en. D’aquesta manera es feia una locució adverbial «en + gerundi», anomenada gerundi prepo­si­cio­nal, que definia una acció subordinada que el subjecte de l’oració principal feia anteriorment o simultàniament a l’acció principal. Aquest recurs, afavorit per les influències occitana i francesa, s’ha mantingut al Rosselló, on és encara ben viu. Els exemples precedents es poden reescriure a la manera rossellonesa:

(anterioritat) En havent menjat un plat de mongetes, va anar a jaure.

(simultaneïtat) Se va estrebancar en baixant les escales massa rabent.

(condició) En exigint coses impossibles obtindràs pas res de bo.

(causa) En havent heretat un munt de sous, se va poder comprar una casa.

(concessió) Ni en hi treballant nit i dia ho acabaràs pas a temps.

(oposició) Qui hauria pensat que guanyaria la cursa en tenint febre?

(instrument) Va treure les fulles mortes en hi passant el rastell.

(manera) Parlava en imitant un periodista esportiu.

Remarquem que en la pronunciació dialectal, els rossellonesos afegeixen una t eufònica davant els gerundis que comencen en vocal: «En t-exigint coses im­pos­sibles…».

Quan hi ha relacions de precedència estricta o de causalitat, podem reemplaçar la construcció «en + gerundi» per la construcció «en + infinitiu» o per la cons­truc­ció «al + infinitiu», que és més antiga i avui gairebé en desús. Per exem­ple, podem escriure:

(anterioritat) En haver menjat un plat de mongetes, va anar a jaure.

(simultaneïtat) Es va entrebancar en baixar les escales massa rabent.

(condició) En exigir coses impossibles no obtindràs res de bo.

(causa) En haver heretat molts de diners, es va poder comprar una casa.

(concessió) Ni en treballar-hi nit i dia no ho acabaràs a temps.

Però no podem pas escriure «Qui hauria pensat que guanyaria la cursa en te­nir febre?», ni «Va treu­re les fulles mortes en passar-hi el rastell» ni tampoc «Parlava en imitar un periodista esportiu », perquè en aquests tres exemples no hi ha precedència estricta ni tam­poc causalitat.

 
6. Com a partícula introductòria, també podem fer servir l’adverbi tot. Aquest ad­verbi, anteposat a un gerundi afegeix una valor intensiva que reforça la idea de simultaneïtat o d’oposició:

(simultaneïtat) M’ho va explicar tot gesticulant amb les mans.

(oposició) Va continuar la feina tot tremolant de febre.

 
7. Per emfatitzar un gerundi també el podem fer precedir de la locució adverbial «bo i». És un recurs que ens permet d’insistir en la simultaneïtat o la coexis­tèn­cia de dos actes o de dues circumstàncies que podrien no coincidir:

(simultaneïtat) Va obrir la finestra bo i cridant.

(coexistència) Tenia la mala mania de llegir bo i menjant.

 
8. Fins ara no hem vist sinó maneres correctes d’emprar el gerundi. Al costat d’aquests usos tradicionals també hi ha una colla d’usos abusius que els mit­jans de comunicació moderns tendeixen a promoure indegudament i que con­vin­dria evitar. Objectivament, el gerundi forma una subordinada impersonal (verb no conjugat) que ben sovint allarga les frases de manera feixuga i en­far­fe­ga l’estil inútilment. Espontàniament, la llengua parlada és més propensa a fer fra­ses curtes amb verbs conjugats que no pas frases llargues i carregades de ge­run­dis innecessaris. Mes sembla que els mitjans de comunicació actuals tinguin un altre punt de vista. Consideren que la impersonalitat d’un gerundi afavoreix el sentiment d’imparcialitat i de neutralitat. Per aquesta raó (força dis­cu­tible) el discurs periodístic fa un ús abusiu (i de tant en tant erroni) dels ge­run­dis, a des­pit d’un estil planer i d’una descripció dels fets clara, correcta i catalana.

 
9. Hem vist que, per filiació llatina, el gerundi exprimeix en primer lloc l’ante­rio­ri­tat o la simultaneïtat. De cap de les maneres no pot exprimir una acció posterior a la del verb principal ni tampoc una conseqüència d’aquest verb. El gerundi de posterioritat o de conseqüència és incorrecte.

(posterioritat) El batlle es va aixecar cloent l’acte amb paraules en­gres­cadores.

(conseqüència) El rellotge va sonar a deshora despertant tota la casa.

Capgirant les frases, podem fer paleses aquestes incorreccions:

(posterioritat) Cloent l’acte amb paraules engrescadores, el batlle es va aixecar.

(conseqüència) Despertant tota la casa, el rellotge va sonar a deshora.

En aquests dos exemples convé de proscriure el gerundi i conjugar el verb:

(posterioritat) El batlle es va aixecar i va cloure l’acte amb paraules en­gres­cadores.

(conseqüència) El rellotge va sonar a deshora i va despertar tota la casa.

Remarquem que el gerundi de posterioritat és incorrecte, sinó en alguns casos molt excepcionals en què la posterioritat és tan immediata que es pot confondre amb la simultaneïtat.

(posterioritat immediata = simultaneïtat) Va sortir de casa tot fent petar la porta.

 
10. Segons la filiació llatina, el gerundi permet de formar una proposició subor­di­nada a una proposició principal. De cap de les maneres no permet de crear una proposició que no tingui cap relació de subordinació amb una altra. El ge­run­di copulatiu (que uneix dues frases que exprimeixen accions paral·leles o independents l’una de l’altra) és incorrecte.

(gerundi copulatiu) Aquest llibre és una perla de la literatura catalana havent estat traduït a més de 100 llengües diferents.

Podem fer-ne palesa la incorrecció observant que no hi ha cap lligam entre els dos termes de l’oració i que se’n poden fer dues frases separades. Per exem­ple, com a element separador podem usar l’expressió «per una altra banda»:

Aquest llibre és una perla de la literatura catalana. Per una altra banda, ha estat traduït a més de 100 llengües diferents.

O bé:

Aquest llibre és una perla de la literatura catalana. Ha estat traduït a més de 100 llengües diferents.

 
11. Segons la filiació llatina, un gerundi no pot pas exprimir la finalitat de l’acció principal perquè en llatí aquesta finalitat l’exprimeix l’acusatiu i no pas l’ablatiu. El gerundi final (que ens diu per què s’ha de fer l’acció principal) és incorrecte.

(gerundi final) El concursant s’ha de presentar a la secretaria abans de les vuit del vespre lliurant la versió final del seu treball.

Una manera de posar en evidència la finalitat d’un gerundi i, per tant, de des­ce­lar la incorrecció és de reemplaçar-lo per la construcció «per tal de + infinitiu» (que és una de les maneres tradicionals que ens permet d’enunciar relacions de finalitat).

El concursant s’ha de presentar a la secretaria abans de les vuit del vespre per tal de lliurar la versió final del seu treball.

Aquí també convé de proscriure el gerundi i reescriure la frase de manera més simple, assumint que si el concursant lliura el seu treball a la secretaria abans de les vuit del vespre, forçosament s’hi presenta abans de l’hora esmentada:

El concursant ha de lliurar la versió final del seu treball a la secretaria abans de les vuit del vespre.

Remarquem que en un cas semblant el gerundi explicatiu (que ens explica amb quina intenció es fa l’acció principal) és perfectament correcte.

(explicació) Volent lliurar la versió final del seu treball, un concursant es va presentar a la secretaria a les deu del matí.

Publicat originàriament a InfoMigjorn, núm. 1.370, 3 d’abril del 2018

Un tast de català d’Elna (índex)