En el català de l’Alt Pallars he sentit viu el nom janes per a les fades que habiten en coves, sovint vora les fonts; i, en la toponímia catalana, el mot es troba en molts llocs de les comarques de l’Oest i de València: el més important és La Jana, poble del Maestrat, on hi havia una de les poques fonts d’aquella seca comarca; Anna en els Serrans, al costat d’una albufera, era Yanna en temps dels moros; Fontjanina és el poble més septentrional de la Ribagorça catalana, amb una font que raja a grans dolls, de la qual es conten històries meravelloses.

, «JANA», Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. IV (Barcelona: Curial, 1993), pàg. 876

M’ho ha dit una hostessa de terra amable, jove i bonica. Ha estat suficient que la mirés, i ella m’ho ha dit tot sense que jo digués ni una paraula. M’he acostat al seu taulell i m’ha parlat. Potser és que les hostesses són fades.
   I si els aeroports són les portes de l’infern, les seves hostesses és clar que han de ser fades-janes.
   Em poso la mà que tinc lliure a la butxaca i m’adono que encara duc enganxada als dits la targeta d’embarcament. L’hostessa-jana ha llegit porta vint-i-u i ho ha comprès tot de mi sense que jo hagués d’obrir boca.

Maria Mercè Marçal, Duty free (Juneda: Fonoll, 2010), pàg. 78