[23 de maig de 1918]  Des que la tortuga viu al jardí, hem tingut diferents gossos. Les relacions de la tortuga amb els gossos successius sempre foren dolentes. La tortuga té l’endimoniat costum, que potser no és més que un reflex condicionat, d’orinar-se en el jaç del gos. Davant d’aquesta deplorable realitat, el gos s’enfurisma. Quan el gos veu la tortuga, se li acosta i amb la pota la inverteix, la gira com aquell que gira un plat soper. La tortuga queda amb la panxa al sol. Amb les potes, la cua i el cap fa tota mena de moviments per redreçar-se. Inútil. No pot redreçar-se. Quedaria amb el ventre enlaire tota la vida si algú de nosaltres no la tornava a posar de panxa a terra. Si el gos veu aquesta operació, lladra desaforadament en senyal de protesta. Així, doncs, si la supervivència de les tortugues es deixés al criteri dels gossos, ja se n’hauria, probablement, perdut la mena.

Josep Pla, El quadern gris (Barcelona: Destino, 1966), pàg. 171

El pensament, com un estany
on llanço pedres rítmiques,
inútils, esmolades.
Les fulles se’n ressenten,
l’aigua fa escrúpols concèntrics i surten
del seu jaç els capgrossos de la por.
S’hi reflecteix,
s’hi desmembra el meu rostre. És
com la imatge trencada
d’un déu:
m’imploro, a cada pedra,
compassió.

Cèlia Sánchez-Mústich, «Pedres», dins Temperatura humana (Barcelona: Columna, 1994)