«Ací jeu J.F., que va morir com va viure, sense ganes». La sentència sepulcral és de Joan Fuster. La frase no és una mera serpentina d’enginy: adverteix la incurable futilitat de tot ésser humà. Els epitafis, o «pitafis» que diuen per aquestes terres meridionals, tenen sempre aquest to breu i fervent, jaculatori, de vegades injectat d’alguna eventualitat animosa, d’un últim somriure lapidari. Un autor romàntic explicava que la tomba és un monument situat en el límit de dos mons; aquestes frases tenen, doncs, la veu escruixidora i etèria, un punt d’imprecació i de murmuri misteriós.

Martí Domínguez, «Epitafis», La Bugadera, segle II, núm. 2 (Barcelona: La Magrana, 2002), pàg. 86