«Som de can Pau o can Pere —va escriure Vicens Vives—. Aquesta fusió entre la casa i la família ha estat promoguda per l’estret lligam amb la terra en les diverses colonitzacions del país.» La terra, hem oblidat com era, de tant que s’ha desfigurat la ciutat. La casa, no. Els nostres refranys expressen a desdir la relació de la casa amb la terra: «Hostes vingueren que de casa ens tragueren».

Montserrat Roig, Digues que m’estimes encara que sigui mentida (Barcelona: Edicions 62, 1991), pàg. 122

Quan això es produeix, sovint gràcies al teixit associatiu, la integració pren carta de naturalesa i la nostra comunitat s’enriqueix extraordinàriament perquè la gamma de colors s’amplia i es multiplica. «Hostes vingueren que de casa ens tragueren?». No. No es tracta d’excloure ningú ni que ningú se senti exclòs. Es tracta, senzillament, de cabre-hi tots, de conviure, de compartir, perquè el futur no és un repte que es pugui afrontar en solitari.

Marta Marfany, «El civisme, un repte comú» (L’Hora del Garraf, 16 de maig del 2002)