Una solució fàcil per modificar-te el nom són els diminutius. En català el diminutiu aporta també una càrrega afectuosa que no tenen altres llengües: ninet, boniqueta, guapona… O bé Mariona, Pepeta, Vicentet, Joanic, etc. També pots optar per escurçar-te el nom. En català els anomenats hipocorístics es formen traient-li al nom una o més de les seves síl·labes inicials. Per exemple Mon, en lloc de Ramon, Lari, en comptes d’Hilari, Toni per Antoni, Cesc per Francesc, Quim per Joaquim o Bel per Isabel. Al País Valencià hi ha molts Ximos (de Joaquim) i Vadors (de Salvador, de vegades també pronunciat Voro).

, amb Roger de Gràcia (Badalona: Ara Llibres, 2007)

Entre els noms masculins tradicionals de Mallorca n’hi ha uns —una desena— que han tingut fins ara un hipocorístic usat de manera automàtica i inflexible, i ja se sap que fet amb reducció per davant: Tomeu, Toni, Tòfol, Gori, Pep, Colau o Nofre. Curiosament, en la petita nòmina de noms femenins usats tradicionalment no hi ha gaire hipocorístics automàtics, llevat de qualque cas especial, com (Elisa)Bet o (Isa)Bel. Per llarg que siguin Magdalena o Margalida, no tenim peresa de pronunciar-los sencers: l’escurçament Lena i Lida són casos esporàdics, i ja no parlem de la «modernor» dels castellanitzants Magda i Marga. Els hipocorístics tradicionals tenen a Mallorca un ús tan arrelat que fins i tot s’usen amb els tractaments més alts (don Pep, donya Bel). A Menorca trobam un nombre més elevat d’hipocorístics, com Fel (Rafel) i Quel (Miquel), no sentits avui a l’illa gran…

Gabriel Bibiloni, «Hipocorístics», dins Amb bones paraules (Palma: Lleonard Muntaner, 2012)