—Faràs tard a la reunió —dic, mirant-la.
   —¿Quina reunió? —pregunta, amb veu metàl·lica, en Sanglas.
   —No res —fa ella.
   —¿Com que no res?
   —Que res, que ho deixis, que res.
   Entrem al bar que hi ha davant del Palau. Ella ha canviat com una mitja, ara sembla tímida. En Sanglas demana un whisky amb gel.
   —No hauries de beure, encara.
   S’estan uns minuts discutint, davant meu, sobre aquesta qüestió. Ella li ho demana per favor: «no beguis, m’ho vas prometre.» No sé on mirar. Ell talla la discussió bevent-se el whisky sencer, d’un sol glop. Un glop llarg i dramàtic.

Antoni Puigverd, La gàbia d’or (Barcelona: Empúries, 2000)

Els deien, sobretot, que no malgastessin el temps, encara que els semblés que en disposaven en quantitat infinita. Perquè, fessin el que fessin, al final s’adonarien que els dies, un a un, eren feixucs i pesats, amb problemes i disgustos que costaven d’empassar, farcits d’avorriment i de tedi i de tasques sense interès —i quan els vells deien això, els nanos pensaven en les estones absurdes que perdien escoltant-los—, però que aquelles jornades eternes i interminables, de cop i volta, es giraven com un mitjó i, tant com havien costat de passar una a una, ja n’havien transcorregut vint, cent, tres-centes seixanta-cinc, i un es meravellava que, sent tan lents els dies en solitari, es convertissin en lots veloços que passaven com centelles i que es perdien per sempre més en el terreny fosc i poc definit del passat, aquell immens oceà que deixava surar alguns records en la superfície i permetia que d’altres fossin engolits per les profunditats, sempre inquietants, de l’oblit.

M. Mercè Cuartiella, Un món sense l’Oriol Gante (Barcelona: Rosa dels Vents, 2021)