La meva defensa no hauria quedat prou clara sense certs atacs. I és lícit d’atacar sempre que és en defensa pròpia. Cal que d’una vegada certa genteta i certa mentalitat, que en el fons són les mateixes en la Catalunya d’avui que en la de fa cent anys, siguin desemmascarades i se’ls pari els peus. Tant de bo el meu exemple —o el meu escàndol— serveixi per a neutralitzar aquest monopoli dels benpensants i dels estrets de pit que encara senyoregen a casa nostra.

Josep Palau i Fabre, El monstre i altres escrits autobiogràfics (Barcelona: Galàxia Gutenberg, 2005), pàg. 30

A Derrís, les baralles i males cares de sempre no han canviat. És absurd, però així seguim. Ara faig trenta anys i aquest malson no el vull patir més temps. Només em falta que la gent em comenci a assenyalar amb el dit. Com que no seré jo qui trobi el remei a les mesquineses d’alguna genteta del poble, decideixo marxar. Que se’l confitin i que em deixin en pau.

Bartomeu Cruells, Els silencis de Derrís (Barcelona: Cruïlla, 2000)