Com que era cap al tard i l’escala rebia llum de claraboia, era ja bon xic fosca; però, veient que ningú no eixia a rebre’ns, vam tirar cap amunt i —Ave Maria! Ave Maria!— vam cridar en ésser al replà del primer pis.
   Déu te’n darà; no responia ningú. I el pis ens oferia ben franca entrada amb les dues fulles de sa porta obertes de bat a bat. Si hi havia algú a la casa i no havia sentit aquell gananing-gananang, gananing-gananang, del cancell, ni les nostres salutacions repetides en escales ascendents de to, calia que fos ben sord d’ambdues orelles.

Narcís Oller, La bogeria (Valls: Cossetània, 2009 [1899])

Manies! Què era un maniàtic? Una mena d’ésser irrisori? Que el metge li ho expliqués! Ella no n’havia conegut d’altre que el Jep del Tèu, un home estrany, d’ulls extraviats, que, quan el vent bufava fort, s’exaltava i feia senyal de tocar campanes pel carrer tot cridant: «Ganing, ganang!…» ¿El seu fill podia esdevenir una cosa semblant? El metge havia somrigut: «Podria ser un savi com una casa i tenir manies! —havia respost—. Ara, que val més que sigui savi i que no en tingui».

Joan Puig i Ferreter, Els tres al·lucinats (Barcelona: Planeta, 1988 [1926]), pàg. 35