Les escriptores del segle XIX s’havien de defensar de les acusacions de la societat literària. Havien gosat entrar dins el regne de l’única paraula escrita reconeguda i foren titllades de gallimarsots i hermafrodites, entre altres floretes. Aleshores l’escriptora, per tal de protegir-se, es limitava a «ser dona que escriu». Ser humà incomplet, no discutia el judici dels crítics, els quals, magnànims, li concedien el dret de tenir un «tremp viril», com és el cas de Víctor Català. Els contemporanis d’Emily Brontë estaven persuadits que Wuthering Heights [Cims borrascosos] l’havia escrit el seu germà, o bé un home esquerp, groller, brutal. Els crítics adduïen que el seu era un estil massa feroçment masculí perquè una dona en fos l’autora.

Montserrat Roig, Digues que m’estimes encara que sigui mentida (Barcelona: Edicions 62, 1991), pàg. 71

La Judit va dir una vegada a en Joan que la Kati li havia confessat que no volia morir lletja. Per això es posa tantes cremes i vesteix d’aquesta manera, afegia la Judit, vol que tots ens adonem que existeix. La Kati, el que vol, és dominar el món amb els seus aires de gallimarsot, deia la Sixta, que no la podia veure.

Montserrat Roig, El temps de les cireres (Barcelona: Edicions 62, 1977)