Amb les mans aguantant-se el pit i amb la boca oberta, passava per sota dels castanyers i de la nit. La calor l’ofegava. Sort que ja havia posat l’ampolla de xampany en fresc. El jardí semblava una fornal. Duria els bitllets a la caixa, els ficaria a la seva llibreta amb els seus estalvis. La casa era com si fos d’ella.

Mirall trencat (Barcelona: Edicions 62, 1984 [1974]), pàg. 258