Siga com siga, la idea de permetre a una empresa finlandesa que construís un hotel a la Unió Soviètica va ser estraya però no insòlita. Oficialment, Finlàndia era un país neutral en la Guerra Freda i això va ajudar les empreses finlandeses a aconseguir contractes. Finlàndia era una barreja peculiar, doncs: un país d’estil i capacitats occidentals, però controlat políticament per la Unió Soviètica. La cosa va arribar a tal punt que es va encunyar una paraula i tot («finlandització») que encara avui es fa servir arreu del món per descriure el procés pel qual un país poderós influeix de manera important les polítiques d’un petit país veí, mentre li permet de mantenir la independència i el sistema de govern.

Vicent Partal, Fronteres (Barcelona: Comanegra, 2022), pàg. 193

Quan la finlandització d’Europa semblava inapel·lable, vaig sentir el primer tacte de l’europessimisme. Tot era més ombrívol i concret que l’europeisme habitual, com la premonició d’una Europa que seria un hotel per a turistes japonesos. Vérem una vella Europa vel·leïtosa i acomodatícia, en comptes de l’Europa que anava integrant-se a pesar que els tancs russos poguessin arribar a Gibraltar en qüestió de dies. Era una Europa entre la Coca-Cola i els cosacs, molt més concreta que la Comunitat del Carbó i de l’Acer. L’Europa com a victòria de la cultura sobre la naturalesa, l’Europa de la Il·lustració i les catedrals, passava a ser un lloc de pas per als míssils. Però hem vist com els camions repartiren els marcs per als bancs de l’Alemanya oriental, i, només sent un procediment, això donava vitalitat a una idea. Europea esdevenia una unitat superior. Tot podia ser més fluid i més lliure.

Valentí Puig, La bellesa del temps. Dietaris 1990-1993 (Barcelona: Proa, 2017)