Un cambrer em va portar el desdejuni que més m’agrada en aquell temps de l’any, figues napolitanes, pa blanc, formatge fresc de búfala i vi transparent dels castells romans, però aquell dia era jo l’oficiant de la missa i no era bo començar el pontificat concedint-me a mi mateix dispensa del dejuni catòlic, qui sap el cambrer després quines notícies podia anar escampant, emporta-t’ho, fill, ja faré un mos més tard, li diguí, si puc i si em deixen.

Joan F. Mira, Borja papa (València: Tres i Quatre, 1996), pàg. 8

   —Com pot ser que no hagin arribat? Han dit que baixaven pel dret.
   Tirant llarg per la drecera del Golerot hi havia cinc quarts d’hora de camí, de manera que, encara que s’haguessin aturat a fer un mossec, tenien temps de sobres d’haver arribat al poble.
   —Vaig a veure si els trobo —va decidir el Joan. I sense acabar d’arribar a casa ni re, va enfilar a passes de gegant el camí de la penya.

Pep Coll, El salvatge dels Pirineus (Barcelona: Edicions 62, 2005)