Praxinoa també em recomanà que tingués seny, sobretot en saber que Càrmides era atenès. Ella en desconfiava, em digué, dels atenesos, eren molins de paraules falagueres; calia anar-hi amb compte, esperar que les accions acompanyessin els bells mots.

Maria Àngels Anglada, Sandàlies d’escuma (Barcelona: Destino, 1995)

Es reia de tothom, però sense rialles, amb una serietat que era menyspreu. Era despòtica i cruel amb tothom que tenia a l’abast, i falaguera amb els que volia conquerir. A mi em va divertir un temps, però aviat me’n vaig cansar.

Maria Aurèlia Capmany, Feliçment, jo sóc una dona (1970)