I el nen, a la cuina de ca seva, demana insistentment que el pare el pugi a coll. Un cop a dalt, resta quiet, sense dir res, amb uns ulls com rodes de molí i una boca mig badada. «Veig coses noves!», exclama. En baixar, encara meravellat, comença a estirar els pantalons del seu pare, el qual es nega a repetir l’operació. «Pare, ara tu, ara tu!», però li explica que ell pesa massa, que un nen no pot pujar en braços un pare. Finalment el nen ho deixa córrer. El pare no l’ha entès: allò que volia és que el seu pare s’ajupís per veure-hi des de l’alçada on ell copsa el món. No es deu encomanar, la curiositat. Llegim a l’Evangeli segons sant Mateu «…perquè per molt que miren, no hi veuen, i per molt que escolten no acaben de sentir-hi i d’entendre-hi».

Agnès Esquirol, «Badem massa poc» (El Punt Avui, 5 de juliol del 2013)

Però hi ha, a més a més, el propi valor literari dels textos, que són textos únics i originals: la «forma evangeli» és una creació gairebé sense precedents —i sense continuació, si en parlem amb una mica de rigor—, com no té precedents ni equivalents, si més no en la tradició mediterrània i europea, un personatge com el seu protagonista. Una lectura d’aquestes narracions extraordinàries feta «des de fora» (des de fora del dogma i de l’Església) pot ser encara més interessant i atractiva que feta des de dins: llegir els evangelis —i la resta— com a obra literària pot resultar més satisfactori que llegir-los com a text sagrat. I aquesta lectura és la que vol fer possible la meua versió.

Joan F. Mira, explicació introductòria als Evangelis de Marc, Mateu, Lluc i Joan, amb els Fets dels Apòstols, la Carta de Pau als Romans i el llibre de l’Apocalipsi (Barcelona: Proa, 2004), pàg. 14