Pensar en l’estiueig em produeix un absurd enyor de plaers que no he viscut. De fet, estiueig és un concepte que no ha desaparegut del llenguatge, però sí de la realitat. Ara l’estiueig ja no és una migració natural de determinats col·lectius socials, invariable com les estacions i meticulosament preparada com una operació militar. L’estiueig ja no és tampoc un parèntesi propici per deixar-se anar en una rutina de mandra i plaers programats durant tres mesos. L’estiueig és un incert i apressat parèntesi, un període sempre massa curt on l’ansietat i la pressa no desapareixen, sinó que canvien d’escenari i d’orientació.

J.J. Navarro Arisa, «L’art perdut de l’estiueig» (Avui, 7 de juliol del 2004)