Definició
Estar en situació econòmica extremadament dolenta; trobar-se en una situació extrema, en una greu dificultat, en perill de mort.
M’ha dit que està a l’última pregunta; demà farà suspensió de pagaments.
També: estar a la darrera pregunta, estar a la tercera (o quarta, o quinta…) pregunta
Etimologia de pregunta
Del castellà preguntar, i aquest, del llatí vulgar praecunctare, alteració del llatí clàssic percontari, ‘interrogar’, amb l’influx de cunctari, ‘dubtar’.
Usos
Desenroscaven la catifa immensa i, sense intentar desempolsar-la —que hauria estat un no parar—, preparaven tot l’escampall perquè la mercaderia fes bon efecte. Ningú més, en totes les ruïnes de Palmira, venia el mateix que ells. Quatre postals per aquí, un venedor ambulant de coca-coles sota una ombrel·la i, a tocar de l’arc de triomf de l’entrada de llevant, un vell camellaire espellifat que, per deu dòlars, oferia un tomb per la columnata amb uns animals que, a joc amb el negociant, estaven a l’última pregunta.
Xavier Bosch, Se sabrà tot (Barcelona: Proa, 2010)I, aprofitant l’estupefacció que havia deixat bocabadat el senyor Rector, afegí, en un apart planer, ple d’ingenuïtat i confiança, que —perquè quedés entre tots dos, naturalment!— ell sabia de bona tinta que la casa d’Anguera estava a l’última pregunta i, com era de llei, se sentia dispost, si ella acceptava d’ésser la seva esposa, a salvar, de moment, els principals compromisos i després a tornar-ho tot en ordre de mica en mica.
Víctor Català (Caterina Albert), Drames rurals (1902)
Tema de la setmana
Dites populars tretes de Per què diem…, d’Albert Vidal, amb l’explicació corresponent
Enllaços
L'escreix
Temes i etiquetes
4 comentaris a “estar a l’última pregunta”
Deixa un comentari
Ostres, a casa sempre ho han dit per estar a punt de morir! Està mal utilitzat?
Si t’hi fixes, a la definició diu “(trobar-se) en una greu dificultat, en perill de mort“. Per tant l’ús que en feu a casa vostra entenc que és correcte, no?
Efectivament. El 6 de gener de 1956, Josep Pla anotava al seu dietari:
“Anit passada, Josep Sagrera portà la notícia, de Figueres, que Manuel Brunet estava a l’última pregunta. Josep Quintà telefona la mort, després. Una vegada mort, fou traslladat a Castelló d’Empúries on ha estat enterrat avui a les quatre de la tarda. Diabètic. Un vigatà bútxara i energumènic, molt orgullós, però no crec que hagués deixat un sol moment d’ésser catalanista. El coneixia de 1920. He pensat en ell tot el dia.”
(La vida lenta, 2014)
I jo, en sentir aquesta expressió per primera vegada, me demani si és ben bé catalana o si ens ve directament de Castella? Qui m’ho sabria dir?
Perquè, nosaltres a Perpinyà, espontàniament, demanaríem:
– A quina qüestió n’ets?
I la resposta seria:
– En sóc a la darrera.
O sia que no faríem servir ni “estar”, ni “última” ni “pregunta”.