Antigament era costum fer tres preguntes a un sospitós, que el detingut podia respondre mentre cremés el ble d’una candela. La primera pregunta es referia al nom i l’adreça de l’acusat, que contestava amb facilitat. En la segona, se li preguntava per la seva família i també s’enllestia de pressa. Però en arribar a la tercera i última, la cosa ja es podia complicar més, ja que se li demanava quin era el seu ofici i amb quins mitjans comptava per viure i mantenir la família, si és que en tenia.
La majoria de vegades, si es tractava d’algú propens a les feines il·lícites, no sabia com justificar els seus ingressos, encara menys en el poc temps que li quedava abans no s’apagués la candela. Si la resposta no era convincent, s’exposava a anar a la presó o potser podia ser condemnat a càstigs més severs.
Albert Vidal, Per què diem… L’origen de 100 dites populars (Albertí Editor, 2016), pàg. 73-74
Comentaris recents
comare
Sempre m'ha fet peça l'equivalent anglès: mi...
amarar
També "amerar"? "Amerar" no sols és la forma ant...
vilatge
A la plana del Rosselló, el CHENOPODIUM album és...
aiguatge
Nosaltres diem REIXIU, però no sé si ens referim...
amarar
Curiós que en el poema que citeu de Vicent André...