Sens dubte, les esqueles tenen el seu públic, hi ha persones que ja les tenen redactades i d’altres que davant la necrològica d’un conegut o d’un anònim senten un contradictori efecte d’alleujament, com si fos possible contemplar la pròpia i afirmar que «almenys, avui, no surt».
   La lectura necrològica té molt a veure amb la por, l’exorcisme i la superstició; i els especialistes diuen que, per superar una fòbia, millor conviure-hi. Coses dels temps moderns. Potser el que en realitat necessitem són més poetes i menys psicòlegs. Espriu, per exemple. N’hi hauria prou amb una lectura atenta de les seves obres per aprendre a conviure amb la mort fins a no témer tant la seva arribada, tot i que sigui només a través d’una esquela.

Joan Pere Viladecans, «El lector d’esqueles» (El Periódico de Catalunya, 16 de novembre del 2006)

He vist l’esquela del senyor Josep Puig. No he tingut el gust de conèixer-lo ni he estat mai al seu poble, que si no m’equivoco és Vilanova del Vallès. Sota el nom del difunt es podia llegir aquesta referència: «En Josep de l’estanc».
   Aquesta precisió seria impossible en l’esquela d’un ciutadà barceloní. En una ciutat gran, la gent s’identifica pels cognoms que figuren en el DNI.

Josep M. Espinàs, «Quan els cognoms parlen» (El Periódico de Catalunya, 29 d’octubre del 2010)