Però Sales va modificar i ampliar constantment la novel·la que sembla, així, una obra plena de vida i, malgrat que en l’edició del 1969 va declarar que ja no hi tocaria res més, la posterior, del 1971, és encara més llarga. Deixant de banda el paper de la censura, una autèntica espasa de Dàmocles, la novel·la s’allarga en cada nova edició perquè es tracta d’una mena de biografia essencial i novel·lada, que Sales amplia temporalment, perquè, encara en actiu i atent al que l’envolta, hi exposa un difícil viatge per la vida —Viatge d’un moribund, es titula l’únic recull poètic que publicà, amb una clara influència de Baudelaire, el qual considera el seu cinquè evangeli—.

Carme Arnau, «Incerta glòria, de Joan Sales» (Avui, 16 de juny del 2005)

Durant aquell interval de temps, Jonàs ja havia après que la violència no sempre era la millor manera d’aconseguir allò que un volia d’un altre home: sovint era molt més efectiu manipular-ne els desitjos, girant-los contra ell, o bé servir-se de les seves pors, subratllant-ne la importància i donant-li a entendre que ja havien transcendit l’àmbit dels seus malsons més íntims per convertir-se en espases de Dàmocles que penjaven inestables damunt el seu cap. Si es donava el cas que es pogués combinar una mica de cada cosa, els resultats que se n’obtenien eren, indefectiblement, òptims.

Sebastià Alzamora, Sara i Jeremies (Barcelona: Proa, 2002), pàg. 128