Els nous edificis de l’Eixample es concebien com un fidel reflex de l’estructura social de l’època. Eren blocs de quatre pisos. El principal, el pis més espaiós, estava reservat per al propietari de la finca. Se’n deia «el principal» bàsicament perquè la normativa no permetia construir edificis de més de tres pisos, i amb aquesta denominació s’aconseguia fer la trampa de construir-ne quatre. En un mateix edifici, per tant, hi havia el pis principal, el primer, el segon i el tercer. Amb tot —excloent la normativa—, aquelles denominacions no enganyaven ningú. Si el principal es destinava al propietari de la finca, el segon pis es llogava a professionals; el tercer, normalment estava destinat a funcionaris; i el quart, l’infame quart pis, sempre més petit, es reservava a famílies de classe obrera, amb lloguers més barats.

Betsabé Garcia, Amb uns altres ulls. La biografia de Montserrat Roig (Barcelona: Roca, 2016), pàg. 23

Abans de començar les seves gestions, a Atenes, s’avingué a acompanyar-me fins a l’Acròpolis, que ell ja coneixia. Val a dir que, en esguard d’Alexandria, vaig trobar Atenes petita i vella, els carrers em semblaven estrets i irregulars, les places poc espaioses. En canvi, en acostar-me, emocionada, a l’Acròpolis, la bellesa dels seus temples em sorprengué, em colpí com un enamorament. Els suaus colors que decoraven les columnes, el vigor i la bellesa de les formes creades i treballades per Fídies, em semblaven coses fresques i noves, acabades de néixer davant dels meus ulls admirats.

Maria Àngels Anglada, Sandàlies d’escuma (Barcelona: Destino, 1995)