Definició
1 Mirar.
S’esguardaren als ulls molta estona sense parpellejar.
Quan vam sentir aquell crit, ens vam esguardar amb un aire interrogatiu.
2 Considerar, tenir en compte.
Etimologia
Usos
Tal vegada mirar no requereix tant la nostra implicació i el nostre esforç, mentre que veure necessita la mirada cap enfora i la mirada cap endins, la que se’n va i la que torna vestida de pensament. Aquells ulls arran de vidre esguarden. I esguardar prové del germànic wardon, que volia dir «cercar amb els ulls, guardar»; alhora que, si furguem una mica més endins, trobem que també significava atendre. Per tant, l’esguard està impregnat d’atenció. Esguarda aquell que mira —atentament— i guarda, que ha cercat i ha trobat, que té cura d’allò copsat.
Agnès Esquirol, «Badem massa poc» (El Punt Avui, 5 de juliol del 2013)Quan el nostre torn arribà, el mateix gendarme s’interposà entre el meu germà i nosaltres. I la meva mare:
Teresa Juvé, L’aiguamort a ciutat: memòria d’exili (El Prat de Llobregat: Rúbrica, 2005)
—Però, si és un infant, senyor gendarme! Si només té setze anys!
—Els homes no poden estar al mateix lloc que les dones. Allez! Ouste!
Ens van empènyer sense més contemplacions cap als bancals erms que la fil·loxera havia buidat feia prop d’un segle. Allà sols hi havia dones derrotades i infants sense pare. Ens vam girar per esguardar el meu germà. El vam veure que se l’enduien carretera avall al mig d’un grup d’homes, amb el seu abric nou fet amb una roba de manta. Havien d’escolar-se anys abans que el tornés a veure, amb les mànigues d’aquell mateix abric que li baixarien poc més avall dels colzes i el cinturó gairebé sota els braços.
Cada setmana llegeixo els mots i expressions que aneu penjant, sobretot la part d’etimologia.
M’ha sorprès avui, en llegir l’origen del verb esguardar, us remetéssiu al germànic. Jo no en sé gens, però creia que la paraula esguardar, amb l’arrel guardar, amb el sentit de mirar, provenia de l’italià. De fet en italià, quan et volen fer mirar alguna cosa diuen: “Guarda questo”. Em podeu explicar per què s’atribueix al germànic i no a l’italià (que és una llengua llatina com la nostra)? Gràcies!
Ben vist, Núria. Perquè l’etimologia, com la vida, també dona sorpreses constantment. En aquest cas, català i italià comparteixen una família de mots que una de les dues va prendre de fora (de la llengua germànica) i després li va transmetre a l’altra. Quedaries parada dels viatges sorprenents que fan els mots amunt i avall del planeta! El diccionari n’és ple, com ja deus haver vist si et fixes habitualment en les nostres etimologies.
Per cert, l’expressió habitual que fan servir els italians quan ens volen cridar l’atenció cap a una cosa és “Guarda qua”.