(probablement per evolució de la paraula formada pels mots asteques
pótxotl, fruit del capoquer, i kakawatl, beguda de cacau) 

Hernán Cortés va assaborir aquella beguda amarga que li oferiren a la cort de Moctezuma, l’emperador asteca. A més del gust que tenia, va comprovar que el reconfortava i fins i tot que després de prendre-la podia caminar tota una jornada sense cap altre aliment.

Era l’any 1519 i Cortés havia tastat un beuratge anomenat cacahuatl o kakawatl pels asteques. Fins a tal punt aquests li donaven valor que els grans de cacau –kakawa– els servien de moneda i amb ells pagaven impostos i compraven esclaus. La beguda que n’obtenien, a la qual hi posaven pebre, vainilla, canyella, anís i altres herbes i espècies, tenia un sabor potent i no només l’apreciaven com estimulant, sinó que també creien que era afrodisíaca.

Era també una beguda sagrada, que es prenia durant cerimònies religioses i durant els sacrificis. I aquest sentit el va respectar el biòleg suec Carl von Linné, que quan al segle XVIII va posar ordre en el regne vegetal i l’animal va anomenar aquesta planta Teobroma cacao (del grec teos, déu, i broma, aliment)

El nom de xocolata no té un origen del tot clar –i no fem aquí un joc de paraules amb l’aparença espessa de la beguda. Sovint se’l fa derivar de chocolatl o xocolatl, paraula asteca que provindria de xococ, amarg, i atl, aigua. El filòleg Joan Coromines comenta que el mot no apareix en els diccionaris de llengua nahua. Considera més aviat que es tracta d’una barreja feta pels conqueridors castellans a partir de pocotl –o pótxotl–, fruit de l’arbre anomenat capoquer –del gènere ceiba–, i kakawatl, beguda de cacau. Potser a més del cacau els asteques hi posaven fruits del capoquer. El mot –potser potxo-kakawa-atl, aigua de capoquer i cacau– es deformaria i donaria lloc al chocolate que es va adaptar a les llengües europees.

Cortés va enviar grans de cacau a l’emperador Carles V, que de seguida va apreciar el regal, però afegint-hi mel per endolcir la beguda. A partir d’aquí i preparat amb diverses modificacions –com ara prendre’l calent o sucar-hi galetes–, la xocolata es convertí en un aliment valorat i gairebé imprescindible a la cort. Aviat la seva fama es va escampar per Europa.

Junt amb les seves propietats nutritives, aviat se li atribuïren virtuts mèdiques, probablement moltes inexistents o exagerades. Deien que destruïa els humors malignes, que fortificava la veu, que era bona per al reuma de pit, que eliminava verins corrosius i que era infal·lible contra migranyes, gastritis i problemes circulatoris. També se l’apreciava per fer massatges.

És probable que molts d’aquests efectes fossin més psicològics que físics. I és que la xocolata conté petites quantitats de cafeïna i d’aquí provenen una part de les seves virtuts estimulants. Però també té feniletilamina i anandamida, compostos que actuen al cervell amb un mecanisme semblant al de la marihuana. L’anandamida s’anomena així a partir d’ananda, que en sànscrit significa beatitud o felicitat perfecta interior, i d’amida, perquè pertany a aquest grup de compostos químics. També la sintetitza el mateix organisme humà i l’estudi del seu mecanisme d’acció i la manera com es degrada pot donar claus per obtenir antidepressius més efectius o específics. La presència d’aquests substàncies en el cacau explicaria per què persones depressives busquen en aquest aliment una mena de consol i per què hi ha gent que s’ha tornat addicta, gairebé dependent de la xocolata. Són els que en anglès es denominen chocoholics.

Els científics continuen trobant virtuts a la xocolata. La negra conté una gran quantitat d’antioxidants, substàncies que tenen un efecte preventiu contra càncers, problemes cardiovasculars i l’envelliment. També s’ha observat que el cacau ajuda a disminuir la tensió arterial i això redueix el risc de problemes coronaris. Tot això, però, es refereix al cacau i per tant les virtuts s’obtenen menjant xocolata negra i són inapreciables amb xocolata blanca o amb llet. Per tot aquestes virtuts, no és estrany que els asteques, que consumien grans quantitats de cacau, la consideressin una beguda sagrada.

Xavier Duran, Les històries que les paraules amaguen (Barcelona: Mina, 2007)