petroli

(del grec petros, pedra, i oleum, oli, oli de pedra)

El 27 d’agost del 1859, un antic oficinista i maquinista de trens americà, anomenat Edwin L. Drake, va fer forat en la història de la humanitat. I mai millor dit, perquè Drake va perforar a Titusville, al nord-oest de Pennsylvania, el primer pou comercial de petroli als Estats Units. Va extreure el producte des d’una profunditat de 21 metres.

El petroli s’ha format en un procés de milions d’anys. En el fons del mar –sobretot, dels poc profunds o en badies i llacunes costaneres– s’hi acumulaven grans quantitats dels petits organismes coneguts com plàncton. Allà quedaven barrejats amb altra matèria orgànica i progressivament, per efecte de la pressió i la temperatura i en absència d’oxigen varen donar lloc al petroli. Aquest, en un lent procés, va buscar el camí cap a la superfície a través de sorres i roques poroses i permeables. Fins que trobava una capa de roca impermeable que li barrava el pas i quedava sota terra, formant el jaciment, les grans bosses de petroli en el subsòl.

El petroli es coneix des de l’antiguitat, però no havia estat un producte gaire apreciat. En algunes cultures s’utilitzava per protegir el buc de les embarcacions, per greixar els eixos dels carros o per encendre foc i tenir llum o cuinar. Fins i tot s’havia fet servir com a medecina. Els xinesos n’havien obtingut perforant el terra, però en altres llocs es recollia de punts de la superfície on aflorava –i d’aquí li devia venir el nom d’oli de pedra – que prové del grec petros, pedra, i oleum, oli. En tot cas, els usos eren limitats i en alguns llocs com Ohio (Estats Units) fins i tot era un element indesitjat que apareixia quan s’extreien altres productes.

A partir de mitjans del segle XVIII, amb la revolució industrial, la demanda de petroli per a làmpades, tant en fàbriques com en cases, va augmentar. Usualment es feia servir greix de balena per tenir llum. Però la cacera d’aquests cetacis per obtenir el producte els feia escassejar i el greix era cada vegada més car. A mitjans del segle XIX es van començar a utilitzar llànties de querosè –del grec keros, cera–, que avui es fa servir com combustible per avions i, en països en desenvolupament, per cuinar, cosa que provoca problemes de contaminació a l’interior de les cases. El querosè s’obtenia a partir d’un asfalt natural, però després es va veure que es podia obtenir del petroli. Aquest i alguns altres usos, com la utilització en la indústria tèxtil, va fer augmentar la demanda de cru i per això Drake i els seus socis varen pensar que l’extracció seria rendible.

Però segur que no preveien el gran salt que va fer la demanda mig segle després. El 1876, l’alemany Nikolaus August Otto va inventar el motor de quatre temps. I el 1885 un altre alemany, Gottlieb Daimler, va crear el que es considera prototip dels motors moderns. Tot i una feble acollida inicial, l’automòbil es va anar estenent. I el seu funcionament requeria gasolina, que, com sabem, s’extreu del petroli. La demanda va anar pujant i el 1914 ja hi havia al món un milió de vehicles. La gran empenta es va produir quan Henry Ford va fabricar en cadena el seu model T, fent assequible a més persones un producte fins aleshores pràcticament de luxe. Tot això va fer que l’extracció del petroli no només es consolidés, sinó que es convertís en un dels elements més poderosos en l’àmbit polític i econòmic. Un percentatge relativament petit que s’utilitza per fabricar plàstics, adobs sintètics o medecines, però el gruix de la producció es crema en motors de vehicles terrestres i d’avions.

L’ús del petroli ha anat augmentant espectacularment i les reserves han anat minvant. No hi una consens absolut sobre quan petroli queda al planeta, però les previsions més fiables indiquen, d’una banda, que en poques dècades la demanda sobrepassarà àmpliament l’oferta –és a dir, no se’n podrà extreure tant com es podria vendre– i que el petroli serà cada vegada més car d’extreure –estarà a gran profunditat a terra o molts metres per sota del fons de mars i oceans– i de pitjor qualitat. Un panorama no gaire engrescador, al que s’ha d’afegir el greu problema del canvi climàtic, provocat en bona part pel diòxid de carboni que es produeix cremant combustibles fòssils –com ara el petroli.

Si a més recordem la inestabilitat política i els conflictes bèl·lics que genera la possessió d’aquest producte i el gran cost econòmic i en vides humanes que provoca assegurar-ne el transport als països consumidors, haurem de concloure que el petroli més que un recurs s’ha convertit en un greu problema –almenys ho és la dependència que en tenim. La reducció del seu ús utilitzant menys el transport per carretera i afavorint altres tipus de motor –com l’elèctric– sembla una solució més assenyada que seguir foradant el planeta a la recerca d’aquest llegat de petits organismes que moriren fa milions d’anys.

Xavier Duran, Les històries que les paraules amaguen (Barcelona: Mina, 2007)