Vicent Marqués: “Els cacauets” (o cacaus)

 

 

Els cacauets

 

Vicent Marqués 

 

 

1. El cacauet és d’origen americà, però al segle XVIII ja n’hi havia plantes a València, que és per on diuen els historiadors que s’introduí a Europa, i a finals de la mateixa centúria era molt corrent i es venia pels carrers i els mercats del Regne, i seria a Alginet (la Ribera Alta) on més arrelaria el conreu. Des d’aleshores que no ha deixat de consumir-se i si bé avui ja no hi ha venedors ambulants, se’n poden trobar a les botigues i els supermercats. Ma mare en torrava, als xiquets ens agradaven els cacauets perquè feien una festa per postres.

 

Actualment ja no fan tanta festa com abans, quan els xiquets empaitaven els venedors pel carrer i els en furtaven també algun grapat si podien. Un d’ells s’anomenava Ull de Bou. Venent cacauets Ull de Bou va arribar a ser pobre de solemnitat, però es va fer famós i Constantí Llombart li va dedicar una poesia en el Melonar de Valensia (1877):

 

Tots li diuen Ull de bóu

No sabém per quin motiu,

Y el pobre famolenc viu

Sinse tindrer may un sóu.

De nit, después de les nóu,

Por ganar algun dinero,

Sale á la calle ligero,

Y tremolanse de fret,

Diu: ¿Quin vól de torraet?

Cacahuero!… Cacahuero!…

 

I els qui no volien comprar-ne per estalviar-se uns cèntims se’ls torraven a casa, com diu Vicent Andrés Estellés en “El gran foc dels garbons”:

 

Hi havia, obscur, un sentiment litúrgic.

Es torrava el cacau, i les cacaues,

d’assuavides rodonors, serien

àvidament buscades; o bé es feien

roses, o bé hi havia carabassa.

 

 

2. Joan Amades parla en Costums i creences del cacauer que la venda de cacauets a Barcelona estava molt més modernitzada que a València. Abans es portava la mercaderia en una senalla que es duia penjada al braç. Des de fa molts anys que no n’hem vist voltar cap. Han substituït la senalla per un menut carretó de quatre rodes en forma de locomotora, per la xemeneia del qual surt una mica de fum que creiem que és el del fogonet que torra els cacauets, que fa embadalir molt la mainada.

 

L’auca parla així: «Xufla dolça, cacauet, / tramussos, carbassa al forn; / veniu, dones de l’entorn, / compreu-me el torradet. / Xufla dolça, cacauet, / a xavet, nois, a xavet».

 

Quins temps més dolços devien ser aquells, quan les coses que més ens agradaven anaven a xavo! Jo ja no els he conegut, i em sap greu; per contra, he conegut les presses i altres coses que no m’acaben de fer el pes. Segons diu el mateix Amades més avant, en la mateixa obra, hi havia un cacauer que era valencià: el Tio Nelo: «Trobem aquest nom aplicat a dos personatges que avui se’ns fa difícil de precisar si són dos de diferents o si es tracta d’un mateix en dues fases de la seva vida ciutadana. Tots dos eren valencians (aquest apel·latiu és abundant a València). El Tio Nelo més antic era un venedor de cacauets, que els repartia a grapats i que més tard va servir-se de balances. Un altre Tio Nelo era un bunyolaire establert primer a Canaletes; al cap de temps va engrandir el negoci i va instal·lar una bunyoleria als Pòrtics d’En Xifré, on després hi hagué el Cafè de les Set Portes. Al principi despatxava ell mateix i mai no preguntava al client què desitjava; el servia al seu gust i criteri i rarament s’equivocava. Cal remarcar, però, que, com que gairebé només venia bunyols, errar el gust de la parròquia no era gaire fàcil. Quan no encertava el que desitjava el client i que ell espontàniament li havia servit, ho llençava al mig del carrer i li portava allò que demanava».

 

 

3. Tots hem sigut xiquets i ens hem aturat davant de les parades amb els ulls molt oberts. A vegades ma mare m’havia d’estirar del braç per poder continuar el passeig. És com si als xiquets d’ara els poses davant de l’aparador d’una botiga de jocs d’ordinador. D’altra banda, el cacauet és també un eufemisme sexual, potser perquè és cilíndric i té la punta redona, però ho podem veure en aquesta cançoneta: “Amb el cabàs destapat / i fent com fa tant de fred / diu el cacauer Amat / que té el cacau calentet”. 

 

Hi havia costum de menjar-ne al cine, com podem veure en una poesia, apareguda el 13 d’octubre de 1923 al setmanari La Traca:

 

En el seu nòvio, Colau

totes les vespraes anaba

Rosa al sine y ell compraba

pera obsequiarla, cacau.

Pero ahir vaig saber yo

que tant del sine abusaren

y tant de cacau mencharen

qu’els vingué una inflamasió

y casi casi palmaren.

Com fa en el sine calor

y el cacau es tan calent,

no me extraña que la chent

s’inflame allí a lo millor.

 

L’amor és una flama que crema en l’ànima i, per alguna raó, hi ha poetes que associen amor i cacauet, com veurem ara en la poesia A mon primer i unic amor, apareguda el 13 d’octubre de 1909 del setmanari barceloní Papitu:

 

La nineta a qui jo estimo

es rossa com un fil d’or,

els seus ulls son de celistia

y de guaiaba son cor.

 

Canta, sab toca’l piano,

li agrada’l gramofon,

anava al passeig de Gracia

i al palau de l’Ilusión.

 

Les nits de lluna més clara,

se les passava al balcó

y tot mirantla cantava

alguna dolça cansó.

 

Y quan veia que’s ponía

suspirant llanguidament…

torcía’l coll ¡y ara vegin!

plorava d’anyorament.

 

Y les llàgrimes quan queien

barana avall del balcó

allí ont n’hi tocava una

feia brotarhi una flô.

 

La vareig conèixer un día

quant menjava cacauets,

sentada al parc sota un arbre

sentint cantà’ls aucellets.

 

Tot mastegant aixecava

els seus ulls vers la verdô,

els aucellets s’hi acostaven

pensantse qu’era una flô.

 

Vaig cullir les esclofolles,

que guardo com un tresor

y cada cop que les miro

me fan bategar el cor.

 

¡Oh esclofolles de ma vida!

¡Oh esclofolles de mon cor!

¡No son vulgars esclofolles

sino un poema d’amor! 

 

Publicat originalment a l’Avui, 12, 19 i 26 de juliol del 2010