Vicent Andrés Estellés
Sapchatz, gran talan n’auria
qu’ieu-s tengues en luoc del marit.
Beatriu de Dia
«Tot retorna, agrupant-se, i és una sola història,
un amor, un destí: perdura sense els noms,
són els noms d’uns carrers, l’amor, el sol amor.
Uns benvolguts carrers, enllà, per Quart de fora,
les baranes del riu, els bancs de l’Albereda,
aquells besos frenètics a la porta de casa,
una lenta tristesa que et recorria el cos,
o una alegria invicta, una delícia efímera
que ara retorna intacta… Tot retorna, agrupant-se;
és ja una sola història, un amor, un destí.
Carrers de Sant Vicent, de la Mar, de la Pau,
aquelles nits d’hivern, aquelles nits d’estiu.
Els amors fan l’amor, les històries la història.
Heus una vida ací. Les paraules terribles,
les paraules amables que ja no diu ningú
que no sé qui va dir, que retornen, anònimes,
i em donen un sentit. Tot ho recorde, ho pense.
Aquelles mans enceses, de vegades cruels,
d’altres vegades tendres; els moments d’estupor,
aquells moments amb el fulgor dels homicidis,
i una sang innocent entre unes cuixes llargues…
Tots els amors, l’amor; l’amor, tota la vida.
Jo no sé si està clar; per a mi sí ho està.
Mire, des del balcó, el carrer solitari.
Després vindran parelles, així que caiga el dia.
Aniran lentament, dient-se coses trèmules.
Sempre torna la vida, si se’n va alguna volta.
No estic massa segura; jo crec que no se’n va.
O crec que sempre torna. M’agrada, des de casa,
darrere dels cristalls, contemplar el carrer.»
La pobresa pujava lentament per l’escala.
Foscament alenava en tots els replanells.
Evocava altres dies; vagament evocava
uns dies on encara hi havia l’esperança,
i la conformitat i el sol deler de viure.
Tocava les parets, les tocava amb tristesa,
una llarga tristesa, llarga com una nit,
i seguia pujant la miserable escala.
Un dia arribaria, potser, a la terrassa:
si Déu vol aquell dia serà un dia feliç.
«Com els amors retornen, i són l’amor, i fan
l’amor únic, la vida, se’n tornen novament,
se’ns en van de les mans i buidament ens deixen
amb les mans escampades damunt el davantal,
ara que ja tenies posat damunt la taula
el got de l’aigua clara en el plat de floretes
ara que no volies ni parlar ni evocar:
contemplar solament la vella i alta imatge
en un silenci dens i poblat de records.
Allò que fou un dia retorna, inesperat,
omplint-te el cor de joia, omplint-te el cor de pressa,
omplint-te l’escaleta altra volta de riures,
pujant els escalons, tan viu, de dos en dos.
Se’n torna a anar després, quan tu no ho esperaves,
quan tu, en la pobra cuina, prepares unes coses
per fer l’estada amable: amb dolços, l’aigua clara…
Se t’ompli el menjador novament de penombres.
Mires per la finestra. Veus les lentes parelles.
Aquesta nit no sopes i plores en el llit,
no pots tancar els ulls, mires en la foscor.
Veus l’espill de l’armari, tan llarg com un taüt.
Està als peus del teu llit, dempeus, greu o solemne.
I fores tan feliç, tan feliç, aquell dia,
amb la mà dins d’una mà, en un passeig!
No tornen els records dels frenètics moments
que et deixaven la roba o les cames tan brutes.
Sols evoques això: una mà en una mà,
una paraula amable, no gentil, sols amable,
un lent anar per uns carrers inconeguts
que pel seu nom evoques, per tots els seus balcons.»
Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles (1971)
Comentaris recents
ceba [2]
El mot ceba al País Valencià també s'empra per ...
ceballot
També és com s'anomena el calçot a part de l'Al...
a quin sant?
"Per quins cinc/set sous ?" en català?...
abrigat com una ceba
La ceba es una planta sencera amb fulles, tija i a...
quina en fora que
Una condecoració per la frase del dia. Efectivame...