Vicenç Pagès Jordà

Sabeu què vull?, música d’abans que nasquéssim
nosaltres. Abans que tot es comercialitzés.
Com aturar el temps, Matt Haig

Ens ha succeït unes quantes vegades. Fem servir una paraula que algú més jove no coneix o no entén: una paraula en vintagès. Com que cada vegada ens passa més sovint, ja no se’ns fa estrany. De mica en mica, hem pres consciència que el problema no es limita a unes quantes llacunes lèxiques, sinó que s’ha produït un salt generacional. És el que mostra la coneguda escena de Leon: The Professional (Luc Besson, 1994): ni Natalie Portman sap qui és John Wayne, ni Jean Reno coneix Madonna.

O bé: vestim o ens pentinem o ens movem d’una certa manera, i de cop descobrim que hem quedat enrere, que ja no s’estila, que som anacrònics.

O bé: algú valora com un mèrit que fa trenta anys haguéssim assistit a un determinat concert, o haguéssim vist una pel·lícula quan es va estrenar, o haguéssim ballat una cançó acabada de compondre que s’ha convertit en un clàssic modern, o haguéssim freqüentat un espai ara desaparegut.

O bé: tenim records personals que per a un gran nombre de ciutadans més joves són literalment història, que és com dir matèria d’examen.

O bé: captem certa enveja, o cert menyspreu, perquè vam créixer en un món desproveït de les possibilitats tecnològiques d’avui, sobretot de la capacitat de gravar i reproduir el que fem, el que veiem i el que sentim. Ho ha escrit Philippe Lançon: «Quan estàs passat de moda, vol dir que has sobreviscut a alguna cosa».

En fi, que ha arribat el moment de deixar escrita, i si pot ser ordenada, la nostra memòria.

Inicialment, la paraula francesa vintage s’aplicava al vi d’una bona collita, que se suposa que millora amb el temps. Després de passar per l’anglès, el terme ha adquirit un sentit més ampli, ja que ara designa qualsevol entitat —cotxe, peça de vestir, estil musical— que, sense arribar a ser una antigalla, ha envellit prou bé. Manté un perfum del passat, evoca uns temps que no se sap si eren millor que els nostres, però que tendim a recordar amb nostàlgia, si no amb gelosia.

La paraula s’utilitza en sentit ponderatiu sobretot a partir de la dècada dels noranta: una resposta a la pregunta «Què és vintage?» podria ser: «Els anys en què ningú deia vintage». De fet, s’ha convertit en una etiqueta que —ja va passar amb bio i light— facilita les vendes de qualsevol producte, des d’un whisky fins a un moble. Potser ens agraden els objectes vintage perquè tenim l’esperança que ens encomanaran els seus atributs, en general sobrevalorats: la dignitat, la puresa, l’autenticitat que mostraven abans de les decepcions que el futur (el present d’ara) ens tenia preparades. El terme vintage ens fa pensar en uns anys en què el món semblava nou de trinca, innocent, intens, desproveït de les trampes i les falsedats que avui ens maltracten. Des de llavors ens hem connectat a tota mena de ginys electrònics, hem descobert la virtualitat, emmagatzemem gigues, però la sensació predominant és que el temps se’ns escapa més que abans. El present ja no és el que era. En canvi el vintage —com el vi— ha millorat. Segur? Barbra Streisand ja ho posava en dubte el 1973 a The Way We Were:

Can it be that it was all so simple then
or has time rewritten every time?

Perquè potser no n’hi ha per tant. A la gentrificació interessada del passat, aquest diccionari hi vol oposar uns conceptes i unes paraules personals, no venals, que encara subsisteixen en les ments d’una part dels ciutadans. Resulta impossible establir si aquell món era millor que el d’ara o si, com que érem més joves, hauríem de parlar més aviat d’una il·lusió òptica. En tot cas, en el nostre país la resposta variarà segons que parlem de garanties democràtiques o de reproductibilitat electrònica. Potser el que enyorem no és aquell món, sinó els nostres ulls, aquella mirada que no era tan neta com ens sembla, però que hem decidit que ho era més que la d’ara. Curiós poder, el de la nostàlgia, que ens pot arribar a fer estimar el que dècades enrere havíem detestat.

El Maig del 68 és vintage perquè encara hi ha qui el recorda; en canvi no ho és la guerra francoprussiana. Ara bé, no cometem l’error de confondre el vintage, que és recuperació arqueològica del passat, amb el retro, que és imitació voluntària des del present. Tots dos àmbits són dinàmics. El 1974, quan Robert Redford protagonitza la pel·lícula El gran Gatsby, la novel·la en què es basava, publicada per Scott Fitzgerald el 1925, era vintage. Però el 2013, quan Leonardo Di Caprio en protagonitza el remake, el que és vintage és la pel·lícula de 1974, mentre que la novel·la ha assolit la categoria de clàssic. Semblantment, el xandall groc de Bruce Lee a Game of Death (1978) és vintage, però quan el porta Uma Thurman a Kill Bill (2003) es converteix en retro.

(Daniel Clowes ho explica a El futur: «Jo no vaig dels cinquanta… jo vaig del revival dels cinquanta als setanta». «Bah, jo vaig dels cinquanta als vuitanta».)

El vintage és propi de les parades de brocanters, on descobrim estris que havíem vist a casa de l’àvia. El retro, en canvi, és la moto nova que imita la que duia el nostre tiet, les faldilles inspirades en les de la nostra veïna de fa vint anys, les patilles que duia el número de la guàrdia civil i que ara s’han apropiat els nostres fills. Scott Fitzgerald ho va escriure, precisament, a l’última frase d’El gran Gatsby: «Així avancem, barques contra el corrent, arrossegats constantment cap al passat».

Ho vulguem o no, som fills del nostre temps. Els que compartim una franja d’edat no hem viscut els mateixos fets, ni els nostres records són idèntics, però en compartim més d’un. En aquest llibre, el vintage va dels primers records que conservem fins a l’arribada d’internet, quan la nostra memòria s’externalitza. En termes polítics, el nostre vintage comença amb la decadència del franquisme i acaba amb la presidència d’Aznar. En comptes de recórrer a facilitats viquipèdiques, hem preferit parlar tan sols del que recordem. Com que vam néixer quan van matar John Fitzgerald Kennedy, amb prou feines podem evocar els anys seixanta. Vam ser infants durant els setanta, joves durant els vuitanta, i als noranta ens vam començar a convertir en el que som ara. Entenem els noranta com la transició entre el segle XX i el XXI, entre el món analògic i el virtual, entre el món dels nostres pares i el dels nostres fills.

No hem volgut escriure un llibre d’història, però n’hi hem inclòs una mica. Potser el que ens caracteritza és que som la primera generació que va créixer envoltada de cultura pop: recordem les notícies sobre els excessos de Keith Moon, el segrest de Patty Hearst, les cançons de Serge Gainsbourg, les pel·lícules de Sergio Leone. Tenim present Mazinger, però també La clave, recordem Parálisis Permanente però també Oriol Tramvia, podem evocar l’estrena de Jesus Christ Superstar però també la de True blood. En fi: recordem quan fullejàvem la revista Lib, però també els contes de David Leavitt.

Resulta temptador creure que tot el que ha vingut després ha estat pitjor, però això ja ho cantava Eric Burdon a When I Was Young quan encara no anàvem a estudi:

Pain more painful
laughed a much louder.

Totes les generacions tendeixen a creure que van néixer massa tard. Ara bé, no es pot negar que en àmbits com la sanitat —per dir-ne només un— estàvem clarament pitjor que ara. Com el pare de la novel·la Cine-club, podríem reconèixer: «Si torno a les velles pel·lícules no és només per revisar-les una vegada més, sinó amb l’esperança que em sentiré com la primera vegada que les vaig veure». No sabem si tot allò ens sembla millor perquè érem joves, o perquè érem analògics. Tant és. Si el que recordem no mor, nosaltres tampoc morirem del tot.

Sigui com sigui, ens neguem a abonar els tòpics sobre l’època. Ni ens passàvem el dia escoltant música Motown, ni dúiem sempre pantalons acampanats, ni ens desplaçàvem amunt i avall amb el cub de Rubik a la mà. L’objectiu d’aquest diccionari no és vindicar un passat, sinó evocar un paisatge que tenia elements manicomials (la mili) i d’altres de ben recomanables (l’idioma francès).

Els nostres pares van viure tota la joventut, i nosaltres una part de la infància, sota una dictadura que no respectava els drets humans. Vam créixer en un ambient de repressió i censura, i vam tardar anys a saber escriure la nostra llengua. Els nostres setanta també van ser això, i no només la música d’Abba (que també).

Aquest diccionari dona fe d’un món que ha desaparegut però que recordem: paraules, música, vehicles, costums, lectures, oficis, conceptes, artefactes, mitjans de comunicació. És possible que alguns termes o conceptes no cobreixin tota la nostra àrea lingüística, ja que som fills de l’espai tant com del temps.

Memòria vintage és una barreja d’espeleologia, de notaria, de crítica cultural, d’evocació, d’assaig, de microhistòria i d’autobiografia. Volem descriure com érem, què fèiem, què sentíem, com vam créixer (no només som el que hem fet, sinó el que hem escoltat, vist, menjat, estimat, potser somiat). Es dirigeix als que comparteixen aquests records, però també als que volen entendre aquells anys —i, de retruc, aquests—, no pas des de la investigació històrica sinó a partir dels records transferibles.

Vicenç Pagès Jordà, Memòria vintage (Barcelona: Empúries, 2020), pàg. 364-369