Vicenç Pagès Jordà

A la nit, mentre tu t’esblanquïes i t’anaves fonent dins el llit,
la tia Engràcia s’arrossegava pels carrers i cantava cançons verres.
Tres tríptics, Josep Pujol

Els anglesos són tan civilitzats que del porc en diuen pig quan és viu, mentre que quan l’han cuinat passen a anomenar-lo pork. És una manera de distingir la fauna de l’alimentació, de contraposar l’animaló bonifaci al sabor melós de les llonzes. En català, la paraula porc serveix per designar-lo viu o mort, però verro s’aplica tan sols quan la bèstia està activa. Tant el porc com el verro serveixen per designar una persona bruta, tant en un sentit físic com moral, tot i que aquí ens centrarem en la segona. Encara que la femella del verro és la truja, també es fa servir la paraula verra.

Si bé l’àmbit semàntic que s’associa al verro és la brutícia, la paraula s’aplica sobretot a qui mostra una promiscuïtat forassenyada. Així és com la utilitzen uns poetes tan primmirats com els noucentistes. A La inútil ofrena, Josep Carner escriu: «De cara obscena i flonja com la verra».

La distinció és pertinent perquè significa que l’espai que en castellà cobreix la zorra, en català correspon a la femella del porc. Quan diem «vas brut com una guilla» ens referim a la brutícia exterior, no pas a la moral.

El so alveolar vibrant múltiple, aspre i contundent, converteix la paraula verro en un insult magnífic i polivalent. L’utilitza Narcís Oller a La febre d’or: «¡Calla, bunyol!… Verro! Torna-hi, trompa!». Se’n serveix Víctor Català a Drames rurals: «Gequiu-los estar, verros, més que verros! Sembleu escurçons!»; Joaquim Ruyra l’aplica al mar a Jacobé: «Mira com s’estufa la vella reganyosa… ¿veus?… ¿sents com ronca? Apa, aquí, verra, escumeja; no ens arribaràs als peus». Aquesta paraula pot tenir un sentit ponderatiu quan s’aplica a una persona que mostra una certa obertura de mires en l’àmbit eròtic.

Renaixentistes, modernistes i noucentistes consideren la paraula verro/a digna de les seves obres, però avui dia es troba en franca recessió en la parla quotidiana, i encara sovint pren un aire irònic, com quan es diu d’algú que és «malparit i verro», o quan s’aplica de manera col·loquial al contrabaix, sobretot al de la cobla, com en l’expressió «Tots per terra, músics i verra». Les noves generacions estan tan allunyades d’aquest mot que alguns membres no entendrien l’epigrama que Carles Fages de Climent va dedicar al senyor Poch:

Només li falta una erra
per ser el mascle de la verra.

L’àmbit de l’insult, ai las, s’empobreix dia a dia. La brutalitat sonora de la paraula verro/a ha acabat girant-se-li en contra. Resulta molt apropiada com a improperi, però el seu poder acaba afectant també l’insultador. Per referir-se a persones brutes, és millor servir-se de paraules fines, ja que proporcionen una distància higiènica: «Quin home més ordinari», «És realment rude, no trobes», «Quina manca de polidesa més imperdonable», etc.

(I tanmateix, el 1987 Josep Daurella, en la seva traducció de Lolita, i més concretament al capítol 29, posa aquesta sonora paraula en llavis de Humbert Humbert quan pregunta, en referència al seu rival: «On és, ara, aquest verro?».)

Vicenç Pagès Jordà, Memòria vintage (Barcelona: Empúries, 2020), pàg. 359-361