Vicenç Pagès Jordà

En Damià és el gallet del grup. Té l’edat
d’en Pau. Posa el cotxe i la mandanga.
Abans de ser pedra, Antoni Mas

Una llengua és rendible quan amb poca inversió proporciona un nombre elevat de beneficis. Com que sovint no tenim temps de precisar el que volem dir, necessitem paraules multiús en tots els registres, també en el vulgar. Una de les que van fer molt bé aquesta feina, tot i que ha perdut popularitat des de fa un parell de dècades, és mandanga.

No la trobareu en els diccionaris més llepafils, però sí en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, que la defineix en els termes següents: «Cosa de poca importància o que molesta, punyeta». És en aquest sentit de jòquer pejoratiu que la utilitzen molts autors ja des d’abans de la guerra quan volen rebaixar una mica el registre. A Vida de Manolo, per exemple, Josep Pla escriu: «Tothom del meu temps ha pintat o dibuixat el campanar de Vallvidrera amb els xiprers i tota la mandanga sincera, natural i romàntica». Resulta indicada sobretot per desqualificar amb un punt d’humor una persona o una institució. Així, en l’epistolari amb Josep Obiols, Carles Riba parla de «la mandanga de la Lliga», i a Diàlegs sobre l’arquitectura, de Nicolau Maria Rubió i Tudurí, hi llegim: «Que parli tant com vulgui, que ja estic fastiguejat d’ell i de tanta mandanga!». En fi: a L’ou de Colom La Trinca canta:

I allò de la «madre patria»
i tota aquesta mandanga.

No està clar que la paraula provingui del castellà. A Amèrica designa un tubercle pelut, petit, saborós i de consistència lletosa. No és estrany, doncs, que Delfín Carbonell, al seu Diccionario Sohez (sic), hi afegeixi l’accepció de penis, avalada per una citació de Carlos Pérez Merinero: «Se iba a despertar con toda la mandanga dentro».

Segons el Diccionari 62, la paraula mandanga significa també «pretextos» i «conjunt de coses confuses o sorolloses». El llibre que la consagra com a paraula multiús és el Diccionari del català popular i d’argot, de Joaquim Pomares. Allà ens assabentem que pot tenir, a banda de tots els significats que hem vist, aquests altres tres: gresca, material pornogràfic i menstruació. És així com la paraula revela tot el seu poder, ja que té la vocació de designar qualsevol cosa sempre que no ens apartem del registre informal: en aquest sentit, s’acosta al totpoderós stuff anglès o a la vaina sud-americana.

El Vocabulari de l’argot de la delinqüència, de Joan J. Vinyoles, incorpora l’accepció de l’haixix, molt viva als anys setanta i vuitanta, tot i que no estic segur que avui dia sigui una paraula útil per fer-se entendre a la plaça Reial. Sigui com sigui, aquesta és l’accepció que recull Fernando Lázaro Carreter, acadèmic de la Real Academia Española, que el 1980 en l’article «El cheli», de la sèrie El dardo en la palabra, dictamina: «El costo, el chocolate o tate, la mandanga o el fumo designan el hachís». També Jaume Fuster, que es va esforçar per introduir el català vulgar en la literatura de gènere, la utilitza en aquesta accepció en una de les Claus de vidre: «El junkie tremolava com una fulla, mentre espanyava la porta. Hi havia molts coixins per terra i molta mandanga oriental. La sala encara pudia a userda. N’hi havia puntes per tot arreu». També és el sentit que dona El Fary a La mandanga, una de les seves cançons més populars:

Le pegué a la mandanguita,
le pegué a la mandanguita,
se acabó mi timidez.

En la literatura catalana actual, se’n serveixen Sebastià Roig i Salvador Macip («La dimensió desconeguda i aquestes mandangues»), Jaume Cabré («Autòpsies i tota la mandanga»), Lluís-Anton Baulenas («Consell de Guerra i tota la mandanga»), Miquel Bonet («Em va treure una mandanga de primera»), Marc Pastor («No som aquí perquè passis mandanga») i Ferran Ràfols quan tradueix Josh Bazell («Tu qui ets per parlar d’aquestes mandangues?»). És un misteri que una paraula tan econòmica tendeixi a desaparèixer del vocabulari de les generacions més joves.

Vicenç Pagès Jordà, Memòria vintage (Barcelona: Empúries, 2020), pàg. 203-206