Vicenç Pagès Jordà

Ens agradava Nietzsche per les mateixes raons que ara el defugim: és aquell amic molest que ens diu tot allò que no volem sentir. Ningú no ha combatut de manera més convincent la compassió, la modernitat, el sedentarisme, el ressentiment, la moral, Déu i la cultura alemanya, per citar només alguna de les seves dianes. Al cap de poques línies, ens adonem de la seva brillantor. Al cap de poques pàgines, resulta subversiu. Al cap d’uns capítols, salta a la vista que és boig. El que és propi de Nietzsche és precisament que la seva bogeria resulta brillant i subversiva.

Compendi de la seva vida i de la seva obra, Nietzsche proposa a Ecce homo una inversió de valors titànica, que li passaria factura poc després quan va sofrir un col·lapse mental del qual no es va recuperar. El títol significa «Aquí teniu l’home», les paraules que Ponç Pilat adreça als jueus quan els presenta Jesús assotat i coronat d’espines. «Ecce homo» ha estat també una perífrasi popular per referir-se a algú que ha rebut una pallissa, o que ha sofert un accident, o senzillament que presenta un aspecte deplorable. En un dels millors contes d’Espriu, «Tereseta-que-baixava-lesescales», una àvia es refereix a un antic pretendent, ara envellit i encorbat, amb aquest comentari: «Sembla un axioma». Probablement amb aquesta frase Espriu pretenia despertar un somriure en el lector que ell pressuposava, amarat d’allò que abans s’anomenava cultura general. Malauradament, ni tan sols un home tan pessimista com Salvador Espriu podia sospitar que, transcorreguts uns quants anys, el possible lector ja no sabria ni què és un ecce homo, ni què és un axioma, ni tampoc què és la cultura general.

Vicenç Pagès Jordà, Memòria vintage (Barcelona: Empúries, 2020)